# 28J | Somos así, reventemos todos los armarios!

 [Català]

#28J | Som així, rebentem tots els armaris!

47 anys després que les lluitadores d’Stonewall prenguessin els carrers de Nova York per dir prou a les constants agressions rebudes per part del patriarcat i el capitalisme, ARRAN, el jovent de l’Esquerra Independentista, ens tornarem a manifestar arreu dels Països Catalans amb motiu de la diada internacional per l’alliberament lèsbic, gai, trans, bisexual i intersexual.

Violències estructurals imposades pel patriarcat com els rols de gènere, l’heterosexisme, el cissexisme, l’al·losexisme, el monosexisme, l’amatonormativitat, el sexecentrisme o la cultura de la monogàmia es transformen en una crua realitat de violències quotidianes: una trans sotmesa als judicis, qüestionaments i violència mèdica, una parella lesbiana o homosexual agredits a l’espai públic, una bisexual a qui pretenen normalitzar perquè «només està vivint una etapa» o un pansexual apallissat pels companys de classe, una persona asexual que es veu constantment qüestionada i patologitzada per a no tenir desig sexual, etc.

Si ens volem desfer de totes aquestes sistemàtiques agressions que acaben, en els pitjors dels casos, en suïcidis i assasinats, també hem d’atacar tots els mecanismes que les perpetuen. Acabar amb l’LGBTIfòbia significa acabar amb les estructures capitalistes i patriarcals, significa combatre els estats espanyol i francès, la Unió Europea, l’Església i el capital. De la reacció contra els qui intenten patologitzar-nos, reprimir-nos i assimilar-nos, contra els qui mercantilitzen la nostra sexualitat, ens forcen a l’exili dels nostres pobles o ens impedeixen desenvolupar plenament la nostra identitat, cal passar a l’acció per, a través de la lluita i la desobediència, generar referents LGBTI i construir espais segurs i de contrapoder per poder estimar-nos i relacionar-nos on, com, quan i amb qui vulguem.

Violències que també prenen un caràcter institucional, malgrat la pretesa aparença progressista dels diversos estaments que van dels ajuntaments a l’Estat. Des d’una llei contra la LGBTIfòbia, aprovada ja fa gairebé dos anys, que no es fa efectiva malgrat el que suposaria pel que fa a acabar amb la impunitat d’agressions i discriminacions quotidianes, fins al monosexisme que s’imposa al sistema de salut i que ens classifica en heterosexuals o homosexuals, sense tenir en compte les nostres pràctiques reals. (he canviat el paràgraf de lloc, crec que encaixa millor aquí, seguint la línia de les estructures d’opressió)

Alhora, la invisibilització de les persones LGBTI i la seva realitat ens obliga a fer –tant de bo no fos necessari haver d’explicar-nos constantment– un esforç pedagògic i comunicatiu en el necessari camí cap a l’alliberament LGBTI. Així, enguany el moviment LGBTI ha decidit centrar l’any entorn de les plurisexualitats. A l’homofòbia que ja patim les persones plurisexuals quan intentem socialitzar-nos plenament d’acord amb la nostra personalitat, se li sumen la bifòbia i el monosexisme. Una realitat d’opressions i discriminacions que provoquen un augment de les agressions cap a dones bisexuals (merament concebudes per al plaer de l’home heterosexual) o una forta crisi identitària, que si ja és important en moltes joves lesbianes i gais, augmenta en el cas de persones assetjades dia rere dia perquè «ens definim». O la completa invisibilització de les identitats asexuals o aromàntiques, que practicamente no existeixen ni en els espais dissidents.

Les bisexuals, pansexuals i omnisexuals també patim tòpics com que som promíscues i infidels, que podem triar si som heterosexuals o homosexuals, que som inestables, immadures o no civilitzades, sense les coses clares, o que som portadores d’infeccions de transmissió sexual. Un discurs que, a més de bifòbic, és adultista, binarista i normalitza la monogàmia. Sense parlar de com les identitats sexuals precaritzen encara més la vida de les persones migrades, sense recursos..

Si bé cal lluitar per l’acceptació social i trencar amb la LGBTIfòbia imperant, la integració al sistema ha d’estar lluny dels nostres objectius com a joves LGBTI: necessitem transformar la societat.

La societat a la qual aspirem com a joves de classe treballadora, lluny de tots els estigmes socials, de l’homofòbia, la lesbofòbia, la bifòbia, la transfòbia, el masclisme, el racisme o l’adultisme, només la podrem assolir construïnt des de baix i des de la diversitat uns Països Catalans socialistes i feministes.

Som així! Rebentem tots els armaris!

Ni naps, ni cols, verdura variada!

ARRAN, Organització Juvenil de l’Esquerra Independentista

Als Països Catalans, 28 de juny del 2016

_________________________________________

[Castellano]

#28J | Somos así, reventemos todos los armarios!

47 años después de que las luchadoras de Stonewall tomaran las calles de Nueva York para decir basta a las constantes agresiones recibidas por parte del patriarcado y el capitalismo, ARRAN, la juventud de la Izquierda Independentista, nos volveremos a manifestar en los Países Catalanes con motivo del día internacional para la liberación lésbico, gay, trans, bisexual e intersexual.

Violencias estructurales impuestas por el patriarcado como los roles de género, el heterosexismo, el cissexisme, el al·losexisme, el monosexisme, el amatonormativitat, el sexecentrisme o la cultura de la monogamia se transforman en una cruda realidad de violencias cotidianas: una trans sometida a los juicios, cuestionamientos y violencia médica, una pareja lesbiana u homosexual agredidos en el espacio público, una bisexual al que pretenden normalizar porque «sólo está viviendo una etapa" o un pansexual apaleado por los compañeros de clase, una persona asexual que se ve constantemente cuestionada y patologitzada para no tener deseo sexual, etc.

Si nos queremos deshacer de todas estas sistemáticas agresiones que terminan, en los peores de los casos, en suicidios y asesinatos, también tenemos que atacar todos los mecanismos que las perpetúan. Acabar con la LGBTIfòbia significa acabar con las estructuras capitalistas y patriarcales, significa combatir los estados español y francés, la Unión Europea, la Iglesia y el capital. De la reacción contra quienes intentan patologizar hacernos, reprimirnos y asimilarnos, contra quienes mercantilizan nuestra sexualidad, nos fuerzan al exilio de nuestros pueblos o nos impiden desarrollar plenamente nuestra identidad, hay que pasar a la acción para, a través de la lucha y la desobediencia, generar referentes LGBTI y construir espacios seguros y de contrapoder para poder amarnos y relacionarnos dónde, cómo, cuándo y con quién queramos.

Violencias que también toman un carácter institucional, a pesar de la pretendida apariencia progresista de los diversos estamentos que van de los ayuntamientos en el Estado. Desde una ley contra la LGBTIfòbia, aprobada hace casi dos años, que no se hace efectiva a pesar lo que supondría en cuanto a acabar con la impunidad de agresiones y discriminaciones cotidianas, hasta el monosexisme que se impone al sistema de salud y que nos clasifica en heterosexuales u homosexuales, sin tener en cuenta nuestras prácticas reales. (He cambiado el párrafo de lugar, creo que encaja mejor aquí, siguiendo la línea de las estructuras de opresión)

Asimismo, la invisibilización de las personas LGBTI y su realidad nos obliga a hacer -ojalá no fuera necesario tener que explicarnos constantemente- un esfuerzo pedagógico y comunicativo en el necesario camino hacia la liberación LGBTI. Así, este año el movimiento LGBTI ha decidido centrarse en torno a las plurisexualitats. En la homofobia que ya sufrimos las personas plurisexuals cuando intentamos socializar plenamente de acuerdo con nuestra personalidad, se le suman la bifobia y el monosexisme. Una realidad de opresiones y discriminaciones que provocan un aumento de las agresiones hacia mujeres bisexuales (meramente concebidas para el placer del hombre heterosexual) o una fuerte crisis identitaria, que si ya es importante en muchas jóvenes lesbianas y gays, aumenta en el caso de personas acosadas día tras día para que «nos definimos». O la completa invisibilización de las identidades asexuales o aromàntiques, que practicamente no existen ni en los espacios disidentes.

Las bisexuales, pansexual y omnisexual también sufrimos tópicos como somos promiscuas e infieles, que podemos elegir si somos heterosexuales u homosexuales, que somos inestables, inmaduras o no civilizadas, sin las cosas claras, o que somos portadoras de infecciones de transmisión sexual. Un discurso que, además de bifòbic, es adultista, binarista y normaliza la monogamia. Sin hablar de cómo las identidades sexuales precarizan aún más la vida de las personas migradas, sin recursos ..

Si bien hay que luchar por la aceptación social y romper con la LGBTIfòbia imperante, la integración en el sistema debe estar lejos de nuestros objetivos como jóvenes LGBTI: necesitamos transformar la sociedad.

La sociedad a la que aspiramos como jóvenes de clase trabajadora, lejos de todos los estigmas sociales, de la homofobia, la lesbofobia, la bifobia, la transfobia, el machismo, el racismo o la adultisme, sólo la podremos alcanzar construyendo desde de bajo y desde la diversidad unos Países Catalanes socialistas y feministas.

Somos así! Reventamos todos los armarios!

Ni nabos ni coles, verdura variada!

ARRAN, Organización Juvenil de la Izquierda Independentista

En los Països Catalans, 28 de junio de 2016