lahaine.org
Barcelona :: 29/04/2016

[Cat/Cast] Balas, mentiras y cintas de vídeo

David Fernández / Directa.cat
Visto para sentencia el juicio por las graves lesiones a Ester Quintana debido munición policial

[Català]

Bales, mentides i cintes de vídeo

 

L'advocada Lydia Lajara, en representació de l'escopeter Llorenç Benjumea, va argumentar que un projectil de foam podia arribar a un diàmetre de 50 mm durant l'impacte. Un experiment a la redacció de la Directa ho desmenteix.


Estranya unanimitat, la viscuda ahir a l'Audiència de Barcelona, durant les conclusions del judici pel cas Ester Quintana. Fiscalia, defensa i acusació particular van coincidir categòricament en relat i fets provats. Tots tres van venir a dir el mateix: que el vespre del 14 de novembre de 2012, a les acaballes de la vaga general, tres furgonetes policials es van situar en la confluència del Passeig de Gràcia amb Gran Via, en una zona sense cap incident. Que els agents van desencotxar i, almenys, van disparar trets des de les unitats E-40 i E-414, sense complir ni protocols establerts ni ordres prèvies. Un microsegon després, Ester Quintana quedava greument ferida com a conseqüència de l'impacte d'un projectil policial. Necessitaria 592 dies, i múltiples intervencions quirúrgiques, per a recuperar-se d'unes ferides ja irreparables i d'unes seqüeles irreversibles. Insistim-hi: ahir, fiscalia, acusació particular i la defensa del sotsinspector i l'escopeter imputats deien el mateix i tiraven per terra totes les versions oficials, de Puig a Espadaler, hagudes i per haver.

Què resta per saber, doncs? El qui i el què. Escatir qui va fer-ho –des de quina de les dues furgonetes policials un escopeter va prémer el gallet– i exactament amb quina escopeta i projectil –bala de goma o foam. Per la fiscalia i l'acusació particular, resta provat que hauria estat l'escopeter de la unitat E-40 amb una bala de goma, atenent la lectura forense, mèdica i oftalmològica del tipus de lesions provocades. Les defenses, en canvi, van carregar duríssimament contra els agents de l'E-414 i ho atribueixen a un projectil de foam, a la recerca del dubte i d'una sentència absolutòria. Eloqüent final del cas Quintana, doncs: els agents de la Brimo discutint-se entre ells. I l'Ester mirant-s'ho en directe a la sala de vistes, amb una fermesa tan desbordant com l'astorada impotència col·lectiva de la resta.

Entremig, paradoxes de poder, el discurs oficial va dir sempre que no era una bala de goma, però va ser la mateixa oficialitat qui les va acabar prohibint

I malgrat tot, mai ningú ha arribat tan lluny com Ester Quintana i mai ha estat tan a prop de restablir la veritat, que equival sempre a rescabalar la justícia. El preu car, gairebé quatre anys. Entremig, paradoxes de poder, el discurs oficial va dir sempre que no era una bala de goma, però va ser la mateixa oficialitat qui les va acabar prohibint. La victòria d'Ester, de la solidaritat i la tenacitat, és indiscutible. Perquè dialècticament, només aquest sol fet –que fiscalia, defenses i acusació sostinguin ja el mateix– desmunta tota l'estratègia desinformativa d'Interior, despulla les nou versions oficials –consecutivament falses– que es van arribar a donar i ens recorda el viacrucis polític i judicial afegit, que ha hagut de viure Ester Quintana. Mentrestant, la veritat nòmada també deixarà per escrit, autèntic fet provat ahir, que la Generalitat de Catalunya és incapaç d'esbrinar qui i què i de depurar responsabilitats. Insistim-hi també: Interior no pot aclarir qui va disparar.

El procés és el càstig, suggeria Kafka, i tot procediment judicial força les contradiccions. Ahir, un cop més, com de propina vergonyant, van quedar acreditats els nombrosos nyaps que acumula del cas. Trets ocultats, versions impossibles, vídeos tallats, afers interns, informes mèdics, errors monumentals en l'àmbit polític i la «enorme torpeza» –segons l'advocada defensora, Olga Tubau– d'encarregar el segon informe sobre el cas... al sotsinspector imputat. De traca. «Una enorme torpeza», segons l'advocada defensora del mateix sotsinspector. Va planar també la lesivitat de les bales de goma, amb arguments peregrins de física quàntica i tot: la defensa va adduir que podia ser un projectil de foam perquè, en impactar, es deforma i canvia el seu diàmetre i perímetre fins assolir el d'una bala de goma. A ranvespre, a la redacció de la Directa, en laboratori improvisat vam fer la prova: i no, el projectil de foam no assoleix la dimensió de la bala de goma. Més encara, en l'ombra de la mala praxi també: a la Directa, fa anys, va arribar la dada, bala perduda, que era pràctica habitual que els escopeters de la Brimo carreguessin dins el furgó la següent bala de goma. El judici deixa de tot i més, fins i tot la reaparició sobtada, com a testimoni, d'un alt comandament de la Guàrdia Urbana que, vés per on, setmanes després dels fets va recordar haver guardat un projectil de foam que va trobar a una cruïlla de distància del lloc dels fets.

Un funcionari públic en l'exercici de les seves funcions que, o bé està disposat a acusar un altre company de la mateixa unitat per lliurar-se, o bé es disposa a acceptar que un company sigui condemnat pel que no va cometre

Qui va ser, què va ser. I, sobretot, qui menteix. Perquè algú menteix, és clar. Hemeroteca dura, en l'aporia de la impunitat, el desembre de 1995 la treballadora sexual Rita Margaret va ser violada sexualment, a la comissaria d'Indautxu a Bilbao, per un agent de la policia espanyola. Cap dels 20 agents que estava de servei aquella nit va voler dir res: ningú recordava, ningú en sabia res. La sentència, demolidora i duríssima, reblava el clau contra uns agents instal·lats «en obsoletes idees corporatives i falsa companyonia davant un gravíssim delicte». A col·lació aquella sentència, retrospectiva i mirall, perquè el cas Quintana acredita brutalment que avui, en el sí de la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra, algú menteix obertament.

Perquè resta acreditat que menteix un agent en actiu, és a dir, un funcionari públic en l'exercici de les seves funcions que, o bé està disposat a acusar un altre company de la mateixa unitat per lliurar-se, o bé es disposa a acceptar que un company sigui condemnat pel que no va cometre. Ningú vol ser l'escopeter que va ferir Ester Quintana. O tal vegada, angles cecs i dubte permanent, tot plegat revesteix una estratègia de defensa –dilació, confusió, ocultació, obstrucció– cap a la impunitat i d'assumir que es condemnarà l'exèrcit però no es perdrà cap soldat. Sigui quina sigui de les tres, molt mala peça al teler de la impunitat.

A l'espera de la sentència definitiva, queda una altra que ja no cal que sigui escrita. Ja està redactada. I és inapel·lable. Avui, ara, aquí, l'arquitectura institucional, els sistemes de control intern o l'estructura policial de la Generalitat són incapaces d'aclarir qui i què va ferir Ester Quintana. Tampoc poden resoldre qui, en nòmina, menteix. I aquí seguim, sense resposta encara. Un altre dels trets definitoris de la impunitat: quedar-se sense resposta.

[Castellano]


La abogada Lydia Lajara, en representación del escopetero Lorenzo Benjumea, argumentó que un proyectil de foam podía llegar a un diámetro de 50 mm durante el impacto. Un experimento en la redacción de la Directa lo desmiente.

Extraña unanimidad, la vivida ayer en la Audiencia de Barcelona, durante las conclusiones del juicio por el caso Ester Quintana. Fiscalía, defensa y acusación particular coincidieron categóricamente en relato y hechos probados. Los tres vinieron a decir lo mismo: que la tarde del 14 de noviembre de 2012, en las postrimerías de la huelga general, tres furgonetas policiales se situaron en la confluencia del Paseo de Gracia con Gran Vía, en una zona sin ningún incidente . Que los agentes desencocharon y, al menos, dispararon tiros desde las unidades E-40 y E-414, sin cumplir ni protocolos establecidos ni órdenes previas. Un microsegundo después, Ester Quintana quedaba gravemente herida como consecuencia del impacto de un proyectil policial. Necesitaría 592 días, y múltiples intervenciones quirúrgicas, para recuperarse de unas heridas ya irreparables y de unas secuelas irreversibles. Insistimos en ello: ayer, fiscalía, acusación particular y la defensa del subinspector y el escopetero imputados decían lo mismo y echaban por tierra todas las versiones oficiales, de Puig a Espadaler, habidas y por haber.

¿Qué queda por saber, entonces? El quién y el qué. Averiguar quién lo hizo-desde cuál de las dos furgonetas policiales un escopetero apretó el gatillo- y exactamente con qué escopeta y proyectil -bala de goma o foam. Para la fiscalía y la acusación particular, queda probado que habría sido el escopetero de la unidad E-40 con una bala de goma, atendiendo a la lectura forense, médica y oftalmológica del tipo de lesiones provocadas. Las defensas, en cambio, cargaron durísimamente contra los agentes del E-414 y lo atribuyen a un proyectil de foam, en busca de la duda y de una sentencia absolutoria. Elocuente final del caso Quintana, pues: los agentes de la Brimo discutiendo entre ellos. Y Ester miraban en directo en la sala de vistas, con una firmeza tan desbordante como la azorada impotencia colectiva del resto.

En medio, paradojas de poder, el discurso oficial dijo siempre que no era una bala de goma, pero fue la misma oficialidad quien las terminó prohibiendo

Y sin embargo, nadie ha llegado tan lejos como Ester Quintana y nunca ha estado tan cerca de restablecer la verdad, que equivale siempre a resarcir la justicia. El precio caro, casi cuatro años. En medio, paradojas de poder, el discurso oficial dijo siempre que no era una bala de goma, pero fue la misma oficialidad quien las terminó prohibiendo. La victoria de Ester, de la solidaridad y la tenacidad, es indiscutible. Porque dialécticamente, sólo este solo hecho -que fiscalía, defensas y acusación sostengan ya lo mismo- desmonta toda la estrategia desinformativa de Interior, desnuda las nueve versiones oficiales -consecutivament falsas- que se llegaron a dar y nos recuerda el viacrucis político y judicial añadido, que ha tenido que vivir Ester Quintana. Mientras tanto, la verdad nómada también dejará por escrito, auténtico hecho probado ayer, que la Generalitat de Cataluña es incapaz de averiguar quién y qué y de depurar responsabilidades. Insistimos en ello también: Interior no puede aclarar quién disparó.

El proceso es el castigo, sugería Kafka, y todo procedimiento judicial fuerza las contradicciones. Ayer, una vez más, como de propina vergonzante, quedaron acreditados los numerosos chapuzas que acumula del caso. Rasgos ocultados, versiones imposibles, videos cortados, asuntos internos, informes médicos, errores monumentales en el ámbito político y la «enorme torpeza» -según la abogada defensora, Olga Tubau- de encargar el segundo informe sobre el caso ... al subinspector imputado. De traca. «Una enorme torpeza», según la abogada defensora del mismo subinspector. Planeó también la lesividad de las balas de goma, con argumentos peregrinos de física cuántica y todo: la defensa adujo que podía ser un proyectil de foam para que, al impactar, se deforma y cambia su diámetro y perímetro hasta alcanzar el de una bala de goma. A atardecer, en la redacción de la Directa, en laboratorio improvisado hicimos la prueba: y no, el proyectil de foam no alcanza la dimensión de la bala de goma. Más aún, en la sombra de la mala praxis también: la Directa, hace años, llegó el dato, bala perdida, que era práctica habitual que los escopeteros de la Brimo cargaran dentro del furgón la siguiente bala de goma. El juicio deja de todo y más, incluso la reaparición repentina, como testigo, de un alto mando de la Guardia Urbana que, mira por dónde, semanas después de los hechos recordó haber guardado un proyectil de foam que encontró a un cruce de distancia del lugar de los hechos.

Un funcionario público en el ejercicio de sus funciones que, o bien está dispuesto a acusar otro compañero de la misma unidad para entregarse, o bien se dispone a aceptar que un compañero sea condenado por el que no cometió

Quién fue, qué fue. Y, sobre todo, quién miente. Por que alguien miente, claro. Hemeroteca dura, en la aporía de la impunidad, en diciembre de 1995 la trabajadora sexual Rita Margaret fue violada sexualmente, en la comisaría de Indautxu en Bilbao, por un agente de la policía española. Ninguno de los 20 agentes que estaba de servicio aquella noche quiso decir nada: nadie recordaba, nadie sabía nada. La sentencia, demoledora y durísima, remachaba el clavo contra unos agentes instalados «en obsoletas ideas corporativas y falsa camaradería ante un gravísimo delito». A colación de aquella sentencia, retrospectiva y espejo, porque el caso Quintana acredita brutalmente que hoy, en el seno de la Brigada Móvil de los Mossos, alguien miente abiertamente.

Porque queda acreditado que miente un agente en activo, es decir, un funcionario público en el ejercicio de sus funciones que, o bien está dispuesto a acusar otro compañero de la misma unidad para entregarse, o bien se dispone a aceptar que un compañero sea condenado por lo que no cometió. Nadie quiere ser el escopetero que hirió Ester Quintana. O tal vez, ángulos ciegos y duda permanente, todo ello reviste una estrategia de defensa -dilación, confusión, ocultación, obstrucción- hacia la impunidad y de asumir que se condenará el ejército pero no se perderá ningún soldado. Sea cual sea de las tres, muy mala pieza en el telar de la impunidad.

A la espera de la sentencia definitiva, queda otra que ya no es necesario que sea escrita. Ya está redactada. Y es inapelable. Hoy, ahora, aquí, la arquitectura institucional, los sistemas de control interno o la estructura policial de la Generalidad son incapaces de aclarar quién y qué hirió Ester Quintana. Tampoco pueden resolver quien, en nómina, miente. Y aquí seguimos, sin respuesta todavía. Otro de los rasgos definitorios de la impunidad: quedarse sin respuesta.

Traducido de La Directa por La Haine

https://directa.cat/bales-mentides-cintes-de-video

 

Este sitio web utiliza 'cookies'. Si continúas navegando estás dando tu consentimiento para la aceptación de las mencionadas 'cookies' y la aceptación de nuestra política de 'cookies'.
o

La Haine - Proyecto de desobediencia informativa, acción directa y revolución social

::  [ Acerca de La Haine ]    [ Nota legal ]    Creative Commons License ::

Principal