Adri y Tamara: "Hay que desmarcarse de la solidaridad selectiva"

"Hay que desmarcarse de la solidaridad selectiva: también hay no independentistas que defienden causas justas y son reprimidas"

Entrevista por videollamada a Adrià y Tamara Carrasco, cuando hace un año que la Guardia Civil se presentó a sus casas para detenerlos, acusados de rebelión, sedición y terrorismo

Hoy hace un año de dos exilios: el de Adrià Carrasco, que pudo huir por la ventana del comedor de casa cuando la Guardia Civil picó de madrugada en su casa, y el de Tamara Carrasco, que fue detenida y enviada a la Audiencia Nacional, que la mantiene aún confinada en Viladecans. Hace 365 días supieron que la acusación de "pertenencia a organización terrorista" estaba escrita en un atestado judicial que llevaba sus nombres. La operación fue ordenada por el juzgado de instrucción número seis de la Audiencia Nacional española, que hasta el mes de enero los investigaba a ambos por "actividades de dirección y coordinación en los actos de sabotaje", en referencia a los cortes de carreteras y levantamiento de barreras de los peajes durante la Semana Santa de 2018, tras la detención de Carles Puigdemont. La acusación se redujo a desórdenes públicos y a principios de año, la investigación se trasladó a los juzgados ordinarios catalanes. En estos momentos todavía hay un conflicto de competencia territorial y aún no se sabe quién les tomará declaración. la Directa ha conversado con los dos miembros de los Comités de Defensa de la República (CDR) a través de una videollamada.

Ya hace un año de la operación de la Guardia Civil. Como se convive con la anormalidad?

Adrià Carrasco (AC): Intento normalizar la situación porque creo que si no, mi mente se volvería loca. No podemos estar en una situación permanene de alerta y por tanto, intento llevar una vida normal: estoy estudiando francés, trabajo desde casa y mantengo un círculo de gente que aprecio mucho. Hay días que me despierto y me pregunto cómo he llegado hasta aquí? ¿Qué ha pasado? Vino la policía, me fui por el balcón y estoy en Bélgica. Pero me toca aceptarlo y seguir adelante.

Tamara Carrasco (TC): He continuado haciendo mi vida, asumiendo las limitaciones que tengo, porque no puedo salir de mi pueblo. Estoy de baja laboral. Primero me centré en cuidarme porque me ha costado mucho asimilar la situación. Una vez asimilada, he intentado seguir haciendo mi vida, continuó militando y luchando, al fin y al cabo. Me he dedicado el antifascismo, se ha refundado la Unidad contra el Fascismo y el Racismo en Viladecans. Estamos trabajando muchísimo.

La Audiencia Nacional ha reducido la acusación de terrorismo a desórdenes públicos. Aún así, el hecho de que le estén investigando os coarta su libertad, le limita?

AC: El caso se lo van pasando, nadie lo quiere porque lo que tienen que hacer es archivarlo, no se sostiene. No hay ninguna prueba. Nadie tiene valor para cogerlo. El juzgado de Gavà se declaró incompetente para investigar el caso de Tamara. Y yo estoy esperando saber si aceptan el mio. Es angustioso ver que está en el limbo judiciales, pero acepto que estaré aquí, tal vez durante años.

TC: El hecho de estar siendo represaliada no me hace cortarme un pelo a la hora de exponer mis opiniones o ideas. Con otros aspectos de mi vida soy más cuidadosa para no poner en peligro a otras personas. Creo pero que soy más crítica que nunca.

Se ha construido un relato que asocia el independentismo a la violencia. Creeis que el Estado está consiguiendo mantenerlo durante el juicio? 

AC: Intentan construir un relato de violencia, pero no hay por donde cogerlo porque no existió. El Fairy es una anécdota pero demuestra que no saben qué inventarse. También lo intentaron con nosotros, pasamos a ser el brazo armado del independentismo. Lo que hagas o no es igual, porque la prensa ya se ocupó de construir un relato para asociar CDR a terrorismo. En el juicio, veo la Fiscalía y la Abogacía del Estado y pienso: estos desgraciados que no pueden ni construir una frase entera nos han llevado a nosotros dos donde estamos. Es realmente frustrante.

TC: No me extraña, siempre lo han hecho. Con el juicio queda muy patente. Necesitábamos un discurso de violencia en la calle que no han encontrado. Lo probaron con Altsasu y en su día en Euskal Herria en general con el "todo es ETA". Aquí están intentando hacer lo mismo. Me hace mucha gracia el término "kale borroka catalana" porque demuestra la poca imaginación que tienen, es un término que ya lo empezaron a utilizar en 1992 en el marco de las Olimpiadas. Cuando no hay violencia la inventan, con Fairy, con cordones de zapatos o silbatos de color amarillo.

Y cuál es su relato del 1-O?

AC: Fue uno de los momentos más bestias de mi vida. Fue el momento de desobediencia y de victoria popular más grande que seguramente hemos vivido en este país e incluso en Europa. Fue brutal. Fue el ejemplo que si queremos, tenemos poder y podemos conseguir muchas cosas.

TC: Pienso como Adri. Fue una victoria del pueblo catalán. Todo el mundo tiene una anécdota de ese día. El pueblo aguantó, a pesar de las obleas, la agresividad y la violencia brutal. La gente estaba luchando por lo que creía, este es el espíritu del 1-O. Después sin embargo, no tenían nada preparado. Yo confío en este espíritu de la gente, cuando haga falta estará allí.

¿Se generaron expectativas que no se cumplieron y esto ha generado cierto desánimo?

TC: Creo que hay varios factores. Quiero intentar no ser negativa. Ahora tenemos un proceso que se lleva a Europa, con Carles Puigdemont y los consejeros. Tenemos otro proceso dentro y el juicio, de donde saldrá una sentencia jodida y condenatoria. Es un tema de tiempos. La gente que se la juega, que se movilizará, intenta hacerlo en el momento oportuno para no quemar los cartuchos. También hay un problema de confianza. A medida que ha ido pasando el tiempo, ya no me fío de todos. Veo mucho processisme y mucha gente que adora su poltrona y su sueldo y se vendería en Madrid. Cuando no sabes de quién te puedes fiar, es jodido.

AC: El 1-O dio un chute : se puede! Después nos hemos desinflado. Estamos esperando el día D para salir y parar todo y este día D no existe. O hemos tenido 15. La gente no está dispuesta a sacrificar o arriesgar su comodidad. Esto nos frena. Hay gente que piensa que lo conseguiremos haciendo manifestaciones masivas cada año, pero si no hay una estrategia de desobediencia clara, no llegaremos a ninguna parte.

Los CDR se han caracterizado por ser muy diversos: generacionalmente e ideológicamente, y los cortes de Semana Santa participó mucha gente. Fuisteis unos fines de turs?

TC: Obviamente hay muchos otros procedimientos: hoy hay un bombero que declara por un corte de autopista en Soses, donde fue el agredido y casi lo matan. También tenemos el Roger Español por el 1-O. Hay compañeros que han sido detenidos por las mismas huelgas donde participamos nosotros.

AC: Pero, claro, por las acusaciones nuestro caso es muy sonado. Yo no me esperaba una acusación de terrorismo y esto al principio impactó sobre el movimiento y se extremaron las medidas antirepresivas, pero creo que al final no consiguieron lo que querían. La prueba está en el hecho de que el 9 de diciembre del año pasado se repitió simultáneamente en Cataluña la acción por la que me acusan a mí. Es una victoria nuestra, clarísima. No tenían más cosas sobre nosotros que sobre otras personas. Nos ha tocado, al igual que podría haber tocado a otro, así que, adelante!

TC: Sí, al principio la gente necesitó su tiempo para asimilar todo esto, porque una cosa es prepárate para la represión y otra que te toque tan cerca. Y también hay una cuestión de tempos. Costó, pero la gente volvió.

Estabais preparados para sufrir la represión o le han faltado herramientas?

TC: No puedo hacer una valoración porque la militancia que yo hacía estaba muy centrada en mi pueblo: educación, sanidad y refugiados de Siria. De formación antirepresiva tenía muy poca: algún curso de En Pie de Pau y algo que había leído de Alerta Solidária. El Adri tiene más experiencia antirepresiva. Pero de todos modos, una vez estás detenida, las pautas de Alerta Solidaria te sirven de bien poco. Cuando entraron todos los guardias civiles en mi casa, lo primero que les dije es que quería encontrar un abogado y dijeron que por terrorismo me tocaba uno de oficio. Y dije: pues quiero el de oficio y me respondieron "no, Cuando nos salga de los cojones a nosotros". O cuando dices no quiero declarar, y al final, te hacen hablar. También te advierten que si te hacen un reconocimiento médico, tienes que estar a solas con el médico, pues yo tenía gente en la consulta. Una cosa es la teoría y otra la práctica. Está muy bien saberla y que ellos sepan que la sabes, porque así se cortan un poco. También somos una nueva formada de mucha gente que ha salido a militar fuera de los pueblos y nos ha faltado formación. Había otra gente del movimiento que sí la tenía.

AC: Una prueba muy clara es la chica antifascista encarcelada el 30 de marzo, Ruth. Al final se solicitó la fianza de 6.000, pero en cambio no ha salido cuando tenía que salir, ha pasado una noche más encerrada. Mi formación antirepresiva era de cien, pero nunca es suficiente. Yo, por ejemplo, sabía que si venían a picar en casa, era muy probable que fuera terrorismo ... aquello me permitió marchar. En Esplugues ya habíamos sufrido la represión y habíamos aprendido.

En qué momento supisteis el uno del otro?

AC: Explícales Tamara ...

TC: El segundo día de estar en el calabozo encerrada, hecha polvo de no dormir, de los interrogatorios, entró el sargento de Tres Cantos y me informó que había una persona que estaba fugada llamado Carrasco. Me preguntó si éramos familia e insistió en que nos conocíamos, que le dijera dónde estaba. Me pareció una curiosa coincidencia.

AC: Es mucha casualidad que vayan detrás de dos personas con el mismo apellido. A veces pienso que acudieron expresamente pensando que éramos primos o hermanos, a hacer daño.

Cuando os implicáis en los CDR?

AC: En Esplugues lo creamos nosotros, unos días antes del 1-O. Nos juntamos e hicimos correr la voz, vino mucha gente y nos organizamos para colegios. Y no sufrimos ninguna intervención policial. Impulsamos a partir de redes preexistentes.

TC: En Viladecans no había ninguna red y el CDR se crea el 3 de octubre con la primera huelga. El 1 de Octubre se organizó colectivamente y todo el mundo sabía muy bien lo que tenía que hacer. Percibimos mucha indignación y gente que nunca había militado en ninguna parte, gente del pueblo, incluso gente que no era independentista, se sumó a los CDR el 3 de octubre.

Hay un momento que los CDR pasan de "defensa del referéndum" a "defensa de la república". Esto despertó cierto debate. La República no se ha implementado, qué creeis que se debe defender?

AC: Yo veo legítimo el referéndum y no haría falta hacer otro. Si nos ofrecieran un referéndum pactado, pues adelante. La Asamblea y Òmnium organizan cenas, actos y manifestaciones, que son importantes, pero creo que nos falta un poco de mala leche. Y los CDR juegan un papel importante, incluso para generar discursos y relatos más radicales.

TC: Debemos hacer efectivo el mandato del 1-O, España no nos dejará hacer nunca un referéndum. Si nos lo dejan hacer, estarán reconociendo que tenemos derecho a la autodeterminación y reconociendo que otros territorios también lo tienen. Una mentalidad imperialista y colonizadora. A las manis empezamos gritando "independencia" y ahora "libertad presos políticos". Y hay un mandato político que se debe cumplir: república o república

Pero hay las condiciones para hacerla efectiva?

TC: Nunca tendremos las condiciones para hacerlo, la República nunca las ha tenido. Se ha tenido que currar desde la calle. Con piropos y violas no lo podremos conseguir. Ni Europa nos mira ni lo haremos con sonrisas y paella. Ahora toca hacer un trabajo más diplomático, intentando poner de manifiesto que tal vez a nivel de Unión Europea es más rentable una Cataluña fuera de España, que está en quiebra. Pero nunca tendremos las condiciones ideales y dirán que nunca somos suficientes. Pienso que son debates vacíos que ponen sobre la mesa para desviar la atención.

AC: El Estado demuestra que no actúa estratégicamente sino con ranciedad. Une más la gente el sentimiento de una España unida, grande y libre que pensar fríamente. Estratégicamente les habría ido mejor hacer como el Reino Unido, una votación legal. Permitirnos votar, habría sido mejor para ellos. Esto demuestra que en el fondo no hay ninguna razón, hay corazón y ranciedad fascista, herencia de la falsa Transición.

Durante este año, que habéis aprendido del poder y el Estado?

AC: Antes ya no tenía ninguna confianza en el Estado. No me ha cambiado la visión que tengo. Antes, ya había gente que sufría la represión.

TC: Me ha sorprendido que sean tan inútiles. Siempre he pensado que en el marco del debate del Estatuto y del 9-N era tan fácil como dejar hacer una votación, que en aquellos momentos hubiera ganado el no. El 1-O habrían podido dejar hacer el referéndum y después decir: esto no es vinculante. Pero han querido hacer una demostración de fuerza: somos vuestros amos. La otra cagada fue el discurso del rey, el "a por ellos". Su padre, aunque sea un mata elefantes y un corrupto, habría sido más conciliador. Tienen un carácter imperialista. El David Fernández siempre ha hablado del concepto del Estado dentro del Estado: la fachada, lo que todo el mundo ve, un país europeo y luego, unas cloacas. Las mismas personas que estuvieron con Primo de Rivera y Franco, son las que comen del deep statey de las estructuras de Estado: ejército, iglesia y empresas. Y eso no lo cambiaremos nunca. A raíz de nuestro caso, fui un poco más consciente de lo que tenemos delante. Sobre todo cuando estuve detenida en Madrid, donde pasé mucho miedo. La Guardia Civil da muchísimo miedo. Creo que la gente no es consciente de lo que tenemos delante. No nos dejarán marchar y esto tendrá un precio. Con lirios no lo haremos.

AC: Sabes lo que sabes, pero cuando te toca, te sigue sorprendiendo. Son capaces de eso y mucho más. No se debe subestimar la potencia de un Estado de esta envergadura

La otra cara de la represión es la solidaridad. Que habéis aprendido?

AC: He encontrado gente que me ha dado todo sin nada a cambio. Me llegan cartas anónimas, chorizos, quesos ... Y hemos intentado potenciar la solidaridad con otros casos fuera de Cataluña, porque no somos los únicos que sufrimos, hay muchos casos en todo el Estado. Este sábado, en el acto de Esplugues, hubo gente de todas partes que la padece. Esto es bonito, necesario y nos hace más fuertes a todos.

TC: Al principio tuve una sensación extraña. Había montado muchas fiestas para recaudar fondos, enviamos mucho dinero para el rescate marítimo en Lesbos, así que yo organizaba actos y ahora te organizan ti y estás a un lado donde no te sientes cómoda. Me ha ayudado muchísimo la solidaridad. Gente que no te conoce de nada te da apoyo. Una madre me escribió y me contó que su hija cuando estaba en el patio, saltaba a cuerda gritando "Tamara libertad". Una de las personas que más me ha ayudado ha sido el Ramon Piqué, que fue torturado en los calabozos donde yo estuve cerrada. Las vueltas que da la vida ... Y gente del País Vasco, de la izquierda de Madrid, de Andalucía ... Todo esto no tiene precio.

AC: También creo que tenemos el papel de insistir en que la represión existía antes del independentismo. Mucha gente se olvida, o no se olvida porque ni lo sabía. Televisiones om TV3 no lo contaban o lo hacían de forma muy breve. Ha habido gente en la cárcel por ser migrante, por ser antifascista o anarquista. Hay que desmarcarse de la solidaridad selectiva: también hay gente no indepe que defiende causas justas y es reprimida.

TC: Aquí en Viladecans también tocó la represión de la época de Garzon. Detuvieron un compañero, el Nando, que estuvo cuatro meses en prisión y les pedían 80 años de prisión. El Jaume Asens era el abogado y tuvo que hacer filigranas para sacarlos de prisión. Era un montaje como el nuestro pero eran anarquistas, los famosos GAC [Grupos Anarquistas Coordinadores]. Recuerdo también el caso Dixan, unos detenidos que no tuvieron nuestra suerte porque eran migrantes.

_________________-

"Cal desmarcar-se de la solidaritat selectiva: també hi ha no independentistes que defensen causes justes i són reprimides"

Entrevista per videotrucada a Adrià i Tamara Carrasco, quan fa un any que la Guàrdia Civil es va presentar a les seves cases per detenir-los, acusats de rebel·lió, sedició i terrorisme

Avui fa un any de dos exilis: el d’Adrià Carrasco, que va poder fugir per la finestra del menjador de casa quan la Guàrdia Civil va picar de matinada a casa seva, i el de Tamara Carrasco, que va ser detinguda i enviada a l’Audiència Nacional, que la manté encara confinada a Viladecans. Fa 365 dies van saber que l’acusació de “pertenencia a organización terrorista” estava escrita en un atestat judicial que duia els seus noms. L’operació va ser ordenada pel jutjat d’instrucció número sis de l’Audiència Nacional espanyola, que fins al mes de gener els investigava a tots dos per “activitats de direcció i coordinació en els actes de sabotatge”, en referència als talls de carreteres i aixecament de barreres dels peatges durant la Setmana Santa de 2018, després de la detenció de Carles Puigdemont. L’acusació es va reduir a desordres públics i a principis d’any, la investigació es va traslladar als jutjats ordinaris catalans. En aquests moments però, hi ha un conflicte de competència territorial i encara no se sap qui els prendrà declaració. La Directa ha conversat alhora amb els dos membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) a través d’una videotrucada.

Ja fa un any de l’operació de la Guàrdia Civil. Com es conviu amb l’anormalitat?

Adrià Carrasco (A.C): Intento normalitzar la situació perquè crec que si no, la meva ment es tornaria boja. No podem estar en una situació contant d’alerta i per tant, intento portar una vida normal: estic estudiant francès, treballo des de casa i mantinc un cercle de gent que m’aprecio molt. Hi ha Dies que em desperto i em pregunto com he arribat fins aquí? Què ha passat? Va venir la policia, vaig marxar pel balcó i estic a Bèlgica. Però em toca acceptar-ho i tirar endavant.

Tamara Carrasco (T.C): He continuat fent la meva vida, assumint les limitacions que tinc, perquè no puc sortir d’un poble. Estic de baixa laboral. Primer em vaig centrar a cuidar-me perquè m’ha costat molt assimilar la situació. Un cop assimilada, he intentat continuar fent la meva vida, continuar militant i lluitant, al cap i a la fi. M’he dedicat l’antifeixisme, s’ha refundat la Unitat contra el Feixisme i el Racisme a Viladecans. Estem treballant moltíssim.

L’Audiència Nacional ha reduït l’acusació de terrorisme a desordres públics. Tot i així, el fet que us estiguin investigant us coarta la vostra llibertat, us limita?

“El fet d’estar sent represaliada no em fa tallar-me ni un pèl a l’hora d’exposar les meves opinions o idees. Sóc més crítica que mai”

A.C: El cas se’l van passant, ningú el vol perquè el que han de fer és arxivar-lo, no s’aguanta per enlloc. No hi ha cap prova. Ningú té valor per agafar-lo. El jutjat de Gavà es va declarar incompetent per investigar el cas de Tamara. I jo estic esperant saber si accepten el meu. És angoixant veure que està en els llimbs judicials, però accepto que estaré aquí, potser durant anys.

T.C: El fet d’estar sent represaliada no em fa tallar-me ni un pèl a l’hora d’exposar les meves opinions o idees. Amb altres aspectes de la meva vida sóc més curosa per no posar en perill altres persones. Crec però que sóc més crítica que mai.

S’ha construït un relat que associa l’independentisme a violència. Creieu que l’Estat està aconseguint mantenir-lo durant el judici? 

A.C: Intenten construir un relat de violència, però no hi ha per on agafar-ho perquè no va existir. El Fairy és una anècdota però demostra que no saben què inventar-se. També ho van intentar amb nosaltres, vam passar a ser el braç armat de l’independentisme. El que facis o no és igual, perquè la premsa ja es va ocupar de construir un relat per associar CDR a terrorisme. Al judici, veig la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat i penso: aquests desgraciats que no poden ni construir una frase sencera ens han dut a nosaltres dos on estem. És realment frustrant.

T.C: No m’estranya, sempre ho han fet. Amb el judici queda molt palès. Necessitàvem un discurs de violència al carrer que no han trobat. Ho van provar amb Altsasu i en el seu dia a Euskal Herria en general amb el “todo es ETA”. Aquí estan intentant fer el mateix. Em fa molta gràcia el terme “kale borroka catalana” perquè demostra la poca imaginació que tenen, és un terme que ja el van començar a utilitzar el 1992 en el marc de les Olimpíades. Quan no hi ha violència se la inventen, amb Fairy, amb cordons de sabates o xiulets de color groc.

I quin és el vostre relat de l’1-O?

“Va ser el moment de desobediència i de victòria popular més gran que segurament hem viscut en aquest país i inclús a Europa. Va ser brutal. Va ser l’exemple que si volem, tenim poder i podem aconseguir moltes coses”

A.C: Va ser un dels moments més bèsties de la meva vida. Va ser el moment de desobediència i de victòria popular més gran que segurament hem viscut en aquest país i inclús a Europa. Va ser brutal. Va ser l’exemple que si volem, tenim poder i podem aconseguir moltes coses.

T.C: Penso com l’Adri. Va ser una victòria del poble català. Tothom té una anècdota d’aquell dia. El poble va aguantar, malgrat les hòsties, l’agressivitat i la violència brutal. La gent estava lluitant pel que creia, aquest és l’esperit de l’1-O. Després però, no tenien res preparat. Jo confio en aquest esperit de la gent, quan faci falta serà allà.

Es van generar expectatives que no es van complir i això ha generat cert desànim?

T.C: Crec que hi ha diversos factors. Vull intentar no ser negativa. Ara tenim un procés que es du a Europa, amb Carles Puigdemont i els consellers. Tenim un altre procés a dins i el judici, d’on en sortirà una sentència fotuda i condemnatòria. És un tema de tempos. La gent que se la juga, que es mobilitzarà, intenta fer-ho en el moment oportú per no cremar els cartutxos. També hi ha un problema de confiança. A mesura que ha anat passant el temps, ja no me’n refio de tothom. Veig molt processisme i molta gent que adora la seva poltrona i el seu sou i es vendria a Madrid. Quan no saps de qui et pots refiar, és fotut.

A.C: L’1-O va donar un xute: es pot! Després ens hem desinflat. Estem esperant el dia D per sortir i parar-ho tot i aquest dia D no existeix. O n’hem tingut 15. La gent no està disposada a sacrificar o arriscar la seva comoditat. Això ens frena. Hi ha gent que pensa que ho aconseguirem fent manifestacions massives cada any, però si no hi ha una estratègia de desobediència clara, no arribarem enlloc.

Els CDR s’han caracteritzat per ser molt diversos: generacionalment i ideològicament, i als talls de Setmana Santa hi va participar molta gent. Vau ser uns caps de turs?

T.C: Òbviament hi ha molts altres procediments: avui hi ha un bomber que declara per un tall d’autopista a Soses, on va ser l’agredit i quasi el maten. També tenim el Roger Español per l’1-O. Hi ha companys que han estat detinguts per les mateixes vagues on vam participar nosaltres.

A.C: Però, és clar, per les acusacions el nostre cas és molt sonat. Jo no m’esperava una acusació de terrorisme i això al principi va impactar sobre el moviment i es van extremar les mesures antirepressives, però crec que al final no van aconseguir el que volien. La prova està en el fet que el 9 de desembre de l’any passat es va repetir simultàniament a Catalunya l’acció per la qual m’acusen a mi. És una victòria nostra, claríssima. No tenien més coses sobre nosaltres que sobre altres persones. Ens ha tocat, igual que podria haver tocat a algú altre, així que, endavant!

T.C: Sí, al principi la gent va necessitar el seu temps per assimilar tot això, perquè una cosa és prepara-te per la repressió i una altra que et toqui tan a prop. I també hi ha una qüestió de tempos. Va costar, però la gent va tornar.

Estàveu preparats per patir la repressió o us han faltat eines?

“Quan van entrar tots els guàrdies civils a casa meva, el primer que vaig dir-los és que volia trobar un advocat i van dir que per terrorisme me’n tocava un d’ofici. El vaig demanar i em van dir: no, cuando nos salga de los cojones a nosotros. Una cosa és la teoria i una altra la pràctica“

T.C: No puc fer una valoració perquè la militància que jo feia estava molt centrada en el meu poble: educació, sanitat i refugiats de Síria. De formació antirepressiva en tenia ben poca: algun curs d’En Peu de Pau i alguna cosa que havia llegit d’Alerta Solidària. L’Adri té més experiència antirepressiva. Però de totes maneres, un cop estàs detinguda, les pautes d’Alerta Solidària et serveixen de ben poc. Quan van entrar tots els guàrdies civils a casa meva, el primer que vaig dir-los és que volia trobar un advocat i van dir que per terrorisme me’n tocava un d’ofici. I vaig dir: doncs vull el d’ofici i em van respondre “no, cuando no salga de los cojones a nosotros”. O quan dius no vull declarar, i al final, et fan parlar. També t’adverteixen que si et fan un reconeixement mèdic, has d’estar a soles amb el metge, doncs jo tenia gent dins la consulta. Una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Està molt bé saber-la i que ells sàpiguen que la saps, perquè així es tallen una mica. També som una nova formada de molta gent que ha sortit a militar fora dels pobles i ens ha faltat formació. Hi havia altra gent del moviment que sí que la tenia.

A.C: Una prova molt clara és la noia antifexista empresonada el 30 de març, la Ruth. Al final es va sol·licitar la fiança de 6.000, però en canvi no ha sortit quan havia de sortir, ha passat una nit més tancada. La meva formació antirepressiva era de cent, però mai és suficient. Jo, per exemple, sabia que si venien a picar-me a casa, era molt probable que fos terrorisme… allò em va permetre marxar. A Esplugues ja havíem patit la repressió i n’havíem après.

En quin moment vau saber l’un de l’altre?

A.C: Explica’ls Tamara…

T.C: El segon dia d’estar al calabós tancada, feta pols de no dormir, dels interrogatoris, va entrar el sergent de Tres Cantos i em va informar que hi havia una persona que estava fugada que es deia Carrasco. Em va preguntar si érem família i va insistir que ens coneixíem, que li digués on era. Em va semblar una curiosa coincidència.

A.C: És molta casualitat que vagin darrere de dues persones amb el mateix cognom. A vegades penso que hi van anar expressament pensant que érem cosins o germans, a fer mal.

Quan us impliqueu en els CDR?

A.C: A Esplugues el vam crear nosaltres, uns dies abans de l’1-O. Ens vam ajuntar i vam fer córrer la veu, va venir molta gent i ens vam organitzar per col·legis. I no vam patir cap intervenció policial. Vam impulsar-los a partir de xarxes preexistents.

T.C: A Viladecans no hi havia cap xarxa i el CDR es crea el 3 d’octubre amb la primera vaga. L’1 d’Octubre es va organitzar col·lectivament i tothom sabia ben bé el que havia de fer. Vam percebre molta indignació i gent que mai havia militat enlloc, gent del poble, inclús gent que no era independentista, es va sumar als CDR el 3 d’octubre.

Hi ha un moment que els CDR passen de “defensa del referèndum” a “defensa de la república”. Això va despertar cert debat. La República no s’ha implementat, què creieu que s’ha de defensar?

“Hem de fer efectiu el mandat de l’1-O, Espanya no ens deixarà fer mai un referèndum. Si ens el deixen fer, estaran reconeixent que tenim dret a l’autodeterminació i reconeixent que altres territoris també el tenen. Una mentalitat imperialista i colonitzadora”

A.C: Jo veig legítim el referèndum i no faria falta fer-ne un altre. Si ens oferissin un referèndum pactat, doncs endavant. L’Assemblea i Òmnium organitzen sopars, actes i manifestacions, que són importants, però crec que ens falta una mica de mala llet. I els CDR juguen un paper important, inclús per generar discursos i relats més radicals.

T.C: Hem de fer efectiu el mandat de l’1-O, Espanya no ens deixarà fer mai un referèndum. Si ens el deixen fer, estaran reconeixent que tenim dret a l’autodeterminació i reconeixent que altres territoris també el tenen. Una mentalitat imperialista i colonitzadora. A les manis vam començar cridant “independència” i ara “llibertat presos polítics”. I hi ha un mandat polític que s’ha de complir: república o república

Però hi ha les condicions per fer-la efectiva?

T.C: Mai tindrem les condicions per fer-ho, cap República les ha tingut. S’ha hagut de currar des del carrer. Amb floretes i violes no ho podrem aconseguir. Ni Europa ens mira ni ho farem amb somriures i paellades. Ara toca fer un treball més diplomàtic, intentant fer palès que potser a nivell d’Unió Europea és més rendible una Catalunya fora d’Espanya, que està en fallida. Però mai tindrem les condicions ideals i diran que mai som suficients. Penso que són debats buits que posen sobre la taula per desviar l’atenció.

A.C: L’Estat demostra que no actua estratègicament sinó amb rancietat. Uneix més la gent el sentiment d’una España unida, grande y libre que pensar fredament. Estratègicament els hauria anat millor fer com el Regne Unit, una votació legal. Permetre’ns votar, hauria estat millor per ells. Això demostra que en el fons no hi ha cap, hi ha cor i rancietat feixista, herència de la falsa Transició.

Durant aquest any, què heu après del poder i l’Estat?

A.C: Abans ja no hi tenia cap confiança en l’Estat. No m’ha canviat la visió que en tinc. Abans, ja hi havia gent que patia la repressió.

T.C: M’ha sorprès que siguin tan inútils. Sempre he pensat que en el marc del debat de l’Estatut i del 9-N era tan fàcil com deixar fer una votació, que en aquells moments hagués guanyat el no. L’1-O haurien pogut deixar fer el referèndum i després dir: això no és vinculant. Però han volgut fer una demostració de força: som els vostres amos. L’altra cagada va ser el discurs del rei, el “a por ellos”. El seu pare, malgrat sigui un mata elefantes i un corrupte, hauria estat més conciliador. Tenen un caràcter imperialista. El David Fernàndez sempre ha parlat del concepte l’Estat dintre l’Estat: la façana, el que tothom veu, un país europeu i després, unes clavegueres. Les mateixes persones que van estar amb Primo de Rivera i Franco, són les que mengen del deep state i de les estructures d’Estat: exèrcit, església i empreses. I això no ho canviarem mai. Arran del nostre cas, vaig ser una mica més conscient del que tenim davant. Sobretot quan vaig estar detinguda a Madrid, on vaig passar molta por. La Guàrdia Civil fa moltíssima por. Crec que la gent no és conscient del que tenim davant. No ens deixaran marxar i això tindrà un preu. Amb lliris no ho farem.

A.C: Que hi és ho saps, però quan et toca, et continua sorprenent. Són capaços d’això i molt més. No hem de subestimar la potència d’un Estat d’aquesta envergadura

L’altra cara de la repressió és la solidaritat. Que n’heu après?

A.C: He trobat gent que m’ho ha donat tot sense res a canvi. M’arriben cartes anònimes, xoriços, formatges… I hem intentat potenciar la solidaritat amb altres casos fora de Catalunya, perquè no som els únics que patim, hi ha molts casos arreu de l’Estat. Aquest dissabte, a l’acte d’Esplugues, va haver-hi gent d’arreu que la pateix. Això és maco, necessari i ens fa més forts a tots.

T.C: Al principi vaig tenir una sensació estranya. Havia muntat moltes festes per recaptar fons, vam enviar molts diners per al rescat marítim a Lesbos, així que jo organitzava actes i ara te’ls organitzen a tu i estàs a una banda on no et sents còmoda. M’ha ajudat moltíssim la solidaritat. Gent que no et coneix de res et dona suport. Una mare em va escriure i em va explicar que la seva filla quan era al pati, saltava a corda cridant “Tamara llibertat”. Una de les persones que més m’ha ajudat ha estat el Ramon Piqué, que va ser torturat als calabossos on jo vaig estar tancada. Les voltes que dona la vida… I gent del País Basc, de l’esquerra de Madrid, d’Andalusia… Tot això no té preu.

A.C: També crec que tenim el paper d’insistir que la repressió existia abans de l’independentisme. Molta gent se n’oblida, o no se n’oblida perquè ni ho sabia. Televisions om TV3 no ho explicaven o ho feien de forma molt breu. Hi ha hagut gent a la presó per ser migrant, per ser antifeixista o anarquista. Cal desmarcar-se de la solidaritat selectiva: també hi ha gent no indepe que defensa causes justes i és reprimida.

T.C: Aquí a Viladecans també va tocar la repressió de l’època de Garzon. Van detenir un company, el Nando, que va estar quatre mesos a la presó i els demanaven 80 anys de presó. El Jaume Asens era l’advocat i va haver de fer filigranes per treure’ls de presó. Era un muntatge com el nostre però eren anarquistes, els famosos GAC [Grupos Anarquistas Coordinadors]. Recordo també el cas Dixan, uns detinguts que no van tenir la nostra sort perquè eren migrants.

https://directa.cat/cal-desmarcar-se-de-la-solidaritat-selectiva-tambe-hi-ha-no-independentistes-que-defensen-causes-justes-i-son-reprimides/