[Cat/Cast] Grácies Tsunami

Traducción A. Bas. para La Haine

Catala

El Tsunami Democràtic és un moviment que ha fet diverses coses poc habituals. A banda de dues de les accions més contundents i massives de desobediència civil no violenta que hem viscut, a l’aeroport i a la Jonquera, la darrera és potser la més estranya de totes: han estat sincers i autocrítics després de l’acció no reeixida al Camp Nou. Bravo. A mi, un moviment que reconeix quan les coses no surten com espera, sense donar la culpa sistemàticament als altres, em mereix confiança. Aprenentatge, estratègia i humilitat, que de donar lliçons sense arriscar, ja n’anem massa servits.

Per criticar quelcom cal poder ser capaç de fer-ho millor, sinó és simple rebequeria que no aporta res al moviment. Ens hem acostumat que ens ho donin tot fet per poder criticar i dir que ens enganyen, que ho controlen els polítics o que amb pancartes no n’hi ha prou. Semblem tribuneros i cunyats de l’independentisme. Si no ho volem així, cal anar-hi i implicar-se en els espais existents, perquè, més enllà de l’èpica de la gent de la Meridiana, algú em pot dir què més tenim, amb objectius clars i que planifiqui accions massives amb cara i ulls, a banda del Tsunami? Mentre pontifiquem, perquè en sabem més que ningú, hi ha gent que continuarà jugant-se-la. Gràcies, Tsunami.

Tota la culpa no és de qui organitza, fem també crítica de per què estem així. Preguntem-nos per què no som més gent als carrers. És cansament, desil·lusió? Som conscients que sense mobilització ho estem deixant tot en mans dels despatxos i dels tribunals? No n’aprenem. Continuem creient en les jugades mestres i, sento dir-ho, m’ensumo que no n’hi ha cap.

Per evitar preventivament decepcions, veient que això de la independència és una lluita a llarg termini, potser caldria desempallegar-nos d’alguns pensaments màgics. Us en dono tres perquè se’ls quedi el 2019 que s’acaba: deixar de creure allò que diu la caverna mediàtica, de pensar que una persona o un moviment ho poden salvar tot i d’imaginar que cada acció és la darrera. Ni serà així, ni s’acabarà la repressió dels Mossos per molt que demanem la dimissió de Miquel Buch cada dia. Bones festes!

Castellano

Tsunami Democrático es un movimiento que ha hecho varias cosas poco habituales. Además de dos de las acciones más contundentes y masivas de desobediencia civil no violenta que hemos vivido, en el aeropuerto y en la Jonquera, la última es quizás la más extraña de todas: han estado sinceros y autocríticos después de la acción no exitosa en el Camp Nou. Bravo. A mí, un movimiento que reconoce cuando las cosas no salen como espera, sin dar la culpa sistemáticamente a los otros, me merece confianza. Aprendizaje, estrategia y humildad, que de dar lecciones sin arriesgar, ya vayamos demasiado servidos.

Para criticar algo hay que poder ser capaz de hacerlo mejor, sino es simple pataleta que no aporta nada al movimiento. Nos hemos acostumbrado que nos lo den todo hecho para poder criticar y decir que nos engañan, que lo controlan los políticos o que con pancartas no hay bastante.

Parecemos tribuneros y cuñados del independentismo. Si no lo volamos así, hay que ir e implicarse en los espacios existentes, porque, más allá de la épica de la gente de la Meridiana, alguien me puede decir que más tenemos, con objetivos claros y que planifique acciones masivas con cara y ojos, además del Tsunami? Mientras pontificamos, porque sabemos más que nadie, hay gente que continuará jugándosela. Gracias, Tsunami.
Toda la culpa no es de quien organiza, basura también crítica de por qué estamos así. Preguntémonos por qué no estamos más gente en las calles. Es cansancio, desilusión? Somos conscientes que sin movilización lo estamos dejando todo en manos de los despachos y de los tribunales? No aprendemos. Continuamos creyendo en las jugadas maestras y, siento decirlo, me husmeo que no hay ninguno.

Para evitar preventivamente decepciones, viendo que esto de la independencia es una lucha a largo plazo, quizás haría falta deshacernos de algunos pensamientos mágicos. Os doy tres porque se los quede el 2019 que se acaba: dejar de creer aquello que dice la caverna mediática, de pensar que una persona o un movimiento lo pueden salvar todo y de imaginar que cada acción es la última. Ni será así, ni se acabará la represión de los Mossos por mucho que pedimos la dimisión de Miquel Buch cada día. Felices fiestas!