[Cat/Cast] A més repressió. Més desobediència. Qui va dir por?

Catalan La nova Llei de Seguretat Ciutadana és un engranatge més en el marc de la maquinària repressiva de l’Estat, la qual es posa al dia per fer front a l’allau de lluites socials que es consoliden i es radicalitzen dia a dia a tots els barris, pobles i ciutats. Amb això, el Govern tanca el seu projecte de control de la protesta que va iniciar amb la reforma del Codi Penal (que encara no ha entrat en vigor) i l’Avantprojecte de reforma de la Llei d’Enjudicament Criminal. Aquesta darrera reforma porta anunciant-se fa uns anys, sense una gran publicitat, però amb una rellevància enorme, ja que introdueix modificacions substancials en el procediment penal, com és la figura del Fiscal instructor (que substitueix al jutge, amb la corresponent politizació de la investigació criminal), la impossibilitat d’exercir l’acció popular a partits i sindicats i un llarg etcètera. La nova Llei de Seguretat Ciutadana ha d’entendre’s, doncs, com un complement de totes aquestes reformes penals, en especial la del Codi Penal, que elimina la figura de les “faltes”, infraccions que, o bé són assimilades a delictes lleus o bé són regulades com sancions administratives. El que a simple vista podria veure’s com una atenuació (sempre sona més laxe una multa que un judici i una pena) desapareix al contemplar el contingut de la norma: la desproporció de les seves sancions, la politització de les conductes infractores i la falta de rigor jurídic que porta assimilada la discrecionalitat de l’Administració, amb el corresponent perill d’una interpretació extensiva de la norma, ja de per si restrictiva amb els drets fonamentals. Així, hem de tenir clar que els procediments administratius són molt més farragosos, ja que a l’hora de recórrer una multa s’ha de fer, en primera instància, davant de la pròpia Administració que te la posa i, una vegada acabada aquesta via, podrem recórrer davant del Jutge contenciós-administratiu, amb el corresponent pagament (mínim 200 euros) de la taxa judicial (la jurisdicció penal està excempta d’aquesta taxa). A més del sangrant recurs contenciós, hem de recordar que l’Administració ostenta una posició dominant en aquest tipus de procediments, per una banda, per la seva capacitat a l’hora de disposar de diners (facilitat d’embargament), i per altra banda, i la més important, és que l’Administració ostenta la pressumpció de veracitat (o el que és el mateix, la pressumpció de culpabilitat de l’infractor) pel que, a diferència del procediment penal, no és l’acusador el que ha de provar la culpabilitat de l’infractor, sinó que aquest haurà de demostrar que l’Administració s’equivoca, i tothom sap el difícil que és provar alguna cosa quan la policia està pel mig. D’altra banda, la Llei de Seguretat Ciutadana regularitza pràctiques que ja es venien duent a terme per part de la policia: la restricció d’accessos a zones públiques, els controls d’identificació i escorcolls per associació a una protesta o opció ideològica i, potser el més greu de tot, la creació formal d’un fitxer d’infractors per controlar (entra altres coses) la reincidència. I tenint en compte que en aquesta llei es sanciona explícitament i de forma generalitzada la protesta social, aquest fitxer tindrà un caràcter determinant a l’hora d’assenyalar, criminalitzar i prejutjar a les persones en funció de la seva opció i pràctica política. Perquè més enllà de la problemàtica del caràcter públic o intern d’aquest fitxer, l’allau d’infraccions (administratives i penals) donarà un paper clau a l’hora de seleccionar els individus penal i administrativament responsables. Com que ara es penalitza tot, però tot no pot ser castigat degut a la massificació de conductes punibles que col·lapsarien els procediments penals i sancionadors (malgrat haver-ho previst, augmentant el termini de caducitat de l’acció per tenir més temps per sancionar-la), el fitxer pot servir de filtre (com ja es porta fent de forma amagada), per castigar a un sector social concret, més polititzat, organitzat o amb major consciència social. En definitiva, aquesta volta de torca repressiva ens permet veure que l’Estat mai podrà solucionar els problemes de la gent. No pot portar a terme reformes de cap tipus, perquè la funció de qualsevol poder és assegurar la seva supervivència i perpetuació, el que és incompatible amb la llibertat i la justícia social. Davant d’una dramàtica situació social, el govern de torn ens planteja la única opció viable per defensar els seus interessos: la política de la por i la repressió. Coneixem el seu olor i no ens espanta, perquè tenim del nostre cantó armes molt més profundes i consolidades per l’experiència històrica: la solidaritat, el suport mutu i l’acció directa contra tota forma de dominació. Castellano La nueva Ley de Seguridad Ciudadana es un engranaje más en el marco de la maquinaria represiva del Estado, la cual se pone al día para hacer frente al alud de luchas sociales que se consolidan y se radicalizan día a día en todos los barrios, pueblos y ciudades. Con esto, el Gobierno cierra su proyecto de control de la protesta que inició con la reforma del Código Penal (que encara no ha entrado en vigor) y el Anteproyecto de reforma de la Ley de Enjudicament Criminal. Esta última reforma trae anunciándose hace unos años, sin una gran publicidad, pero con una relevancia enorme, puesto que introduce modificaciones sustanciales en el procedimiento penal, como es la figura del Fiscal instructor (que sustituye al juez, con la correspondiente politizació de la investigación criminal), la imposibilidad de ejercer la acción popular en partidos y sindicatos y un largo etcétera. La nueva Ley de Seguridad Ciudadana tiene que entenderse, pues, como un complemento de todas estas reformas penales, en especial la del Código Penal, que elimina la figura de las “faltas”, infracciones que, o bien son asimiladas a delitos leves o bien son reguladas como sanciones administrativas. El que a simple vista podría verse como una atenuación (siempre suena más *laxe una multa que un juicio y una pena) desaparece al contemplar el contenido de la norma: la desproporción de sus sanciones, la politización de las conductas infractoras y la falta de rigor jurídico que trae asimilada la discrecionalidad de la Administración, con el correspondiente peligro de una interpretación extensiva de la norma, ya de por sí restrictiva con los derechos fundamentales. Así, tenemos que tener claro que los procedimientos administrativos son mucho más farragosos, puesto que a la hora de recorrer una multa se tiene que hacer, en primera instancia, ante la propia Administración que te la pone y, una vez acabada esta vía, podremos recorrer ante el Juez contencioso-administrativo, con el correspondiente pago (mínimo 200 euros) de la tasa judicial (la jurisdicción penal está *excempta de esta tasa). Además del *sangrant recurso contencioso, tenemos que recordar que la Administración ostenta una posición dominante en este tipo de procedimientos, por un lado, por su capacidad a la hora de disponer de dinero (facilidad de embargo), y por otro lado, y la más importante, es que la Administración ostenta la *pressumpció de veracidad (o el que es el mismo, la *pressumpció de culpabilidad del infractor) por el que, a diferencia del procedimiento penal, no es el acusador el que tiene que probar la culpabilidad del infractor, sino que este tendrá que demostrar que la Administración se equivoca, y todo el mundo sabe el difícil que es probar algo cuando la policía está por el medio. Por otro lado, la Ley de Seguridad Ciudadana regulariza prácticas que ya se venían llevando a cabo por parte de la policía: la restricción de accesos a zonas públicas, los controles de identificación y cacheos por asociación a una protesta u opción ideológica y, quizás el más grave de todo, la creación formal de un fichero de infractores para controlar (entra otras cosas) la reincidencia. Y teniendo en cuenta que en esta ley se sanciona explícitamente y de forma generalizada la protesta social, este fichero tendrá un carácter determinante a la hora de señalar, criminalizar y prejuzgar a las personas en función de su opción y práctica política. Porque más allá de la problemática del carácter público o interno de este fichero, el alud de infracciones (administrativas y penaltis) dará un papel clave a la hora de seleccionar los individuos penal y administrativamente responsables. Cómo que ahora se penaliza todo, pero todo no puede ser castigado debido a la masificación de conductas punibles que colapsarían los procedimientos penales y sancionadores (a pesar de haberlo previsto, aumentando el plazo de caducidad de la acción para tener más tiempo para sancionarla), el fichero puede servir de filtro (cómo ya se trae haciendo de forma escondida), para castigar a un sector social concreto, más politizado, organizado o con mayor conciencia social. En definitiva, esta vuelta de limpia represiva nos permite ver que el Estado nunca podrá solucionar los problemas de la gente. No puede llevar a cabo reformas de ningún tipo, porque la función de cualquier poder es asegurar su supervivencia y perpetuación, el que es incompatible con la libertad y la justicia social. Ante una dramática situación social, el gobierno de turno nos plantea la única opción viable para defender sus intereses: la política del miedo y la represión. Conocemos su olor y no nos asusta, porque tenemos de nuestro lado armas mucho más profundas y consolidadas por la experiencia histórica: la solidaridad, el apoyo mutuo y la acción directa contra toda forma de dominación.