[Cat/Cast] No era esto, no es esto

[Català]

 No era això, no és això

Segurament cadascuna de nosaltres té moments èpics a la seva vida. Històries. Dies. Celebracions. Mogudes. El dia que vam descarregar no se quin castell amb la colla. Quan vam fer no sé quin cim. Aquell viatge inoblidable. Quan van ser pares. Quan van ser parella de fet o és van casar. Quan es van conèixer. Aquell festival. Històries vàries. Dins d’aquest espectre de «coses» que considerem èpiques, precioses, transcendentals, inoblidables, en les nostres vides, per moltes de nosaltres -milions- hi haurà a partir d’ara i sempre la memòria del 1 i el 3 d’Octubre del 2017.

No serà pas pels cops de porra que ho recordarem -que també-. Ni per la repressió -que també-. Ni per la posterior repressió que ja ens està arribant -que també-. Ni perquè vam votar -que també-. Ni per que va guanyar el sí -que també-. L’èpica d’aquell dia és un sentiment èpic  i un calfred corporal barrejat amb una pràctica política. És sentir a la nostra pell, cor i cap el moviment, el moviment del poble, al carrer, organitzat, defensant allò -un referèndum i l’aplicació legítima del seu resultat- que considerava seu. Defensant-ho sense por. Valentament. Amb entusiasme. Totes a una. Recordem i no oblidarem mai. Les consignes eren «els carrers seran sempre nostres» i «sols el poble salva el poble».

Era com un trencaclosques gegantí, un trencaclosques on cadascuna de nosaltres vam anar posant i posant peces, el resultat, el trencaclosques final, era el nostre trencaclosques. El de totes i cadascuna de nosaltres. I malgrat algunes vulguin capitalitzar aquell trencaclosques, sempre serà nostre. Del poble. Meu. Teu. D’elles. D’ells. De vosaltres i nosaltres. Allò que vam sentir, allò que vam digerir, allò mai ningú ens ho prendrà i que mai, mai permetrem que ningú mercadegi amb aquell sentiment, amb aquells dies, amb aquella pràctica política de base, de carrer, transparent i assembleària. Ninguna, dèiem, ninguna mai més decidirà enlloc per nosaltres.

I un cop arribades aquí, hem permès que  despatxos i estats majors decideixin per nosaltres. I van decidir, el dia 10 d’octubre, no fer efectiu el resultat del referèndum. I van decidir el dia 26 d’octubre de cop dir que convocarien eleccions. I van decidir el 27 d’octubre proclamar una república i no fer-la efectiva, la República Catalana de Schrödinger. I van decidir des de l’exili, no contraposar legalitats, no confrontar legalitats, anar a les eleccions. Mentrestant, mentre decidien això. Van tancar als Jordis. Va sortir el feixisme i ens va atacar a Palma, Barcelona i València. La UE va dir que tot plegat era un assumpte intern d’Espanya. Ens van imposar un 155. Ens van assaltar el departament d’Interior i el van controlar. Ens van destituir tot el govern. Part del govern va haver de marxar a l’exili. Part del govern és a la presó. La mobilització va continuar i continua, però cada cop sabem menys per a què ho fem, a banda de demanar el legítim alliberament de persones injustament empresonades. Ens van imposar a la Soraya de «presidenta». Ens van imposar al Millo. Ens han humiliat. I ens han imposat unes eleccions il·legals i autoritàries. I mentrestant, mentres anava passant això, a poc a poc i tímidament, la furgoneta del procés que ja havíem llençat pel precipici. Poc a poc, aquelles dels despatxos, la van anar a buscar al cementiri de ferralla. La van portar al mecànic i li van posar pedaços per tot arreu, la van engegar i va funcionar a trompicons, i ara, de nou, pretenen que sigui aquesta la que comandi la nova etapa.

Tot i que en política mai pots tornar al punt de partida, sobretot perquè «passen coses» i aquestes «coses» fan que la realitat és modifiqui i mai torni a ser la mateixa. Estem intentant tornar al punt d’inici. Tornem, allà on el partidisme passa per sobre del programa. On el fals unitarisme, titlla a la resta de companyes de viatge de posar «pals a les rodes» sinó s’hi sumen. On és permeten de nou a les files sobiranistes, els discursos ambigus, «moderats» i fins i tot autonomistes. On les cites electorals són l’única forma de fer efectiu allò que ens proposem. On la República la farem efectiva passant de la «llei a la llei», sense conflictes, sense confrontacions, senzillament guanyant eleccions i esperant que Europa en legitimi els resultats. Però no era això, companyes, no era això.

No és això companyes, ni paraules de pau amb garrots, ni el comerç que és fa amb els nostres drets. No era això ni és això: unes noves eleccions autonòmiques. I com que no era això, per mi el més correcte hagués estat no participar-hi i boicotejar-les. Emboirades pel democratisme de les urnes, ens hem cregut i assumit el discurs de que una urna sempre és democràcia. Però no ho és, i menys quan te l’imposa la metròpoli.

Però ara on ens trobem? Ens trobem en el moment que les cúpules i secretariats d’aquelles que sempre ens han titllat -a les anticapitalistes- de trencar la unitat, ja han fet públic que es presenten, fent impossible una estratègia col·lectiva, unitària i popular de desacatament a aquesta imposició del 155. Com va això? On és aquí la unitat? Perquè no ho hem parlat plegades? Perquè el sobiranisme des de l’Alfa fins a l’Omega no ha debatut que fer, i intentar anar a una amb el rebuig públic a aquestes eleccions? Ens podem imaginar l’impacte que hagués tingut? Però no, les hem acatat, les hem fet nostres i inclús li donem el caràcter de plebiscit. I tot respon a l’estratègia processista de «la llei a la llei», de la «no confrontació». I no és pas una afirmació meva. Ho és del President. El mateix Puigdemont des de l’exili, va declarar que no confrontaria «legalitats», que les conseqüències haguessin estat desastroses (i que és pensaven que passaria si proposem trencar l’Estat Espanyol?). I que el millor era prendre’s les eleccions com una nova (l’enèsima?) oportunitat de demostrar al món que som majoria, que som cíviques i respectuoses. Molt ruc ha de ser l’enemic per a proposar-nos un escenari on ell perdi. En canvi, no acatar-les era confrontar dues legitimitats, la imposada pel 155 i el feixisme espanyol, o la que sorgeix de la voluntat popular del 27 de Setembre i del 1/3 d’Octubre. Jo com a mínim, i malgrat que les conseqüències podien ser dures per al poble català, hagués restat obedient a una legitimitat i desobedient a una altre. Una avalada per l’ímpetu del poble català, l’altre per l’espanyolisme més ranci amb l’aval de Ciutadans, PSOE i la UE. Una de futur i il·lusions, l’altre de passat, el «viva España» i el «que pone en tu DNI».

I si ens trobem aquí, que fem? En aquest sentit em remeto un tuit del Jordi Graupera que deia «Front comú i llistes pròpies: que els electors triïn el pes de cada matís, i hi hagi totes les veus al Parlament amb torns de paraula.». Genial. Penso fermament que no hem de caure de nou amb la trampa de confondre unitat amb llista unitària. I és que malgrat compartim punts de programa, no som, ni hem estat, ni volem ser el mateix. La unitat només potser al voltant d’una cosa: desenvolupar la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, o sigui fer efectiva la República i iniciar el Procés Constituent. I no cal patir, que en això sempre em trobareu de viatge amb qui faci falta. Amb això i únicament amb això. Amb qualsevol altre proposta que ens digui que ara «cal esperar», no mi trobareu, ni a mi, i espero tal i com està el pati, que ni a moltes.

Podrà semblar hipòcrita apel·lar un paràgraf sencer al boicot a les eleccions, i ara proposar presentar-nos. Però no, anys i panys de carrers ens han portat a les institucions. I anys i panys de carrers i la certesa de que no tenim res a perdre i per això ho volem tot, em donen la confiança de seguir al peu de canó a Matrix també. Al peu de canó però no a fer parlamentarisme i menys autonòmic, al peu de canó amb l’únic objectiu de dinamitar la furgoneta processista que tan ens costa jubilar. Ara i més que mai, qualsevol proposta que no porti com a fil conductor l’execució d’allò que ja he esmentat, al meu entendre, no ha de rebre cap suport anticapitalista. I si la voluntat d’unes i altres és seguir fent política autonomista o altres sinònims en el marc d’un parlament escollit en unes eleccions imposades, jo defensaré no ser-hi, marxar-hi, tornar als municipis, ciutats, pobles, barris, places i carrers; que anàvem lents perquè anàvem lluny. I és que seguim anant lluny, molt lluny i la lluita és llarga, molt llarga, ja estem fartes de dreceres i trampes al solitari. L’esperit del 1 i el 3 d’Octubre, com ja he dit, no és pot mercadejar i aquell esperit és el que ens remet constantment als carrers i places. A la organització popular i al poder popular. Al suport mutu i la confiança mútua. Valors, tots i cadascun d’ells, que en contades ocasions he vist en cap parlament burgès.

*Santi Fortuny és militant de l’Esquerra Independentista

________________

[Castellano]

 No era esto, no es esto

Seguramente cada una de nosotros tiene momentos épicos en su vida. Historias. Días. Celebraciones. Movidas. El día que descargaron no se qué castillo con el grupo. Cuando hicimos no sé qué cima. Aquel viaje inolvidable. Cuando fueron padres. Cuando fueron pareja de hecho o se casaron. Cuando se conocieron. Aquel festival. Historias varias. Dentro de este espectro de «cosas» que consideramos épicas, preciosas, trascendentales, inolvidables, en nuestras vidas, para muchas de nosotros -millones- habrá a partir de ahora y siempre la memoria del 1 y el 3 de Octubre del 2017.

No será por los porrazos que lo recordaremos -que también-. Ni por la represión -que también-. Ni por la posterior represión que ya nos está llegando -que también-. Ni porque votamos -que también-. Ni porque ganó el sí -que también-. La épica de ese día es un sentimiento épico y un escalofrío corporal mezclado con una práctica política. Es sentir en nuestra piel, corazón y cabeza el movimiento, el movimiento del pueblo, en la calle, organizado, defendiendo un referéndum y la aplicación legítima de su resultado que consideraba suyo. Defendiéndolo sin miedo. Valientemente. Con entusiasmo. Todas a una. Recordemos y no olvidaremos nunca. Las consignas eran «las calles serán siempre nuestros» y «sólo el pueblo salva al pueblo».

Era como un rompecabezas gigantesco, un rompecabezas donde cada una de nosotros fuimos poniendo y poniendo piezas, el resultado, el rompecabezas final, era nuestro rompecabezas. El de todas y cada una de nosotros. Y a pesar de algunas quieran capitalizar ese rompecabezas, siempre será nuestro. Del pueblo. Mio. Tuyo. De ellas. De ellos. De vosotros y nosotras. Lo que sentimos, lo que hicimos digerir, lo nunca nadie nos quitará y que nunca, nunca permitiremos que nadie mercadee con aquel sentimiento, con aquellos días, con aquella práctica política de base, de calle, transparente y asamblearia. Nadie, decíamos, nadie nunca más decidirá en ninguna parte por nosotras.

Y una vez llegadas aquí, hemos permitido que despachos y estados mayores decidan por nosotros. Y decidieron, el día 10 de octubre, no hacer efectivo el resultado del referéndum. Y decidieron el día 26 de octubre de golpe decir que convocarían elecciones. Y decidieron el 27 de octubre proclamar una república y no hacerla efectiva, la República Catalana de Schrödinger. Y decidieron desde el exilio, no contraponer legalidades, no confrontar legalidades, ir a las elecciones. Mientras tanto, mientras decidían esto, encerraron a los Jordis. Salió el fascismo y nos atacó en Palma, Barcelona y Valencia. La UE dijo que todo era un asunto interno de España. Nos impusieron el 155. Nos asaltaron el departament de Interior y el controlaron. Nos destituyeron todo el govern. Parte del govern tuvo que marchar al exilio. Parte del gobierno está en la cárcel. La movilización continuó y continúa, pero cada vez sabemos menos para qué lo hacemos, además de pedir la legítima liberación de personas injustamente encarceladas. Nos impusieron a la Soraya de «presidenta » . Nos impusieron al Millo. Nos han humillado. Y nos han impuesto unas elecciones ilegales y autoritarias. Y mientras tanto, mientras iba pasando esto, poco a poco y tímidamente, la furgoneta del procés que ya habíamos lanzado por el precipicio, poco a poco, aquellas de los despachos, la fueron a buscar en el cementerio de chatarra. La llevaron al mecánico y le pusieron parches para todas partes, la pusieron en marcha y funcionó a trompicones, y ahora, de nuevo, pretenden que sea ésta la que comande la nueva etapa.

Aunque en política nunca puedes volver al punto de partida, sobre todo porque «pasan cosas» y estas «cosas» hacen que la realidad se modifique y nunca vuelva a ser la misma. Estamos intentando volver al punto de inicio. Volvemos, allí donde el partidismo pasa por encima del programa. Donde el falso unitarismo, tacha al resto de compañeras de viaje de poner «palos en las ruedas» sino se suman. Dónde está permiten de nuevo a las filas soberanistas, los discursos ambiguos, «moderados» e incluso autonomistas. Donde las citas electorales son la única forma de hacer efectivo lo que nos proponemos. Donde la República la haremos efectiva pasando de la «ley a la ley», sin conflictos, sin confrontaciones, sencillamente ganando elecciones y esperando que Europa legitime los resultados. Pero no era eso, compañeras, no era eso.

No es eso compañeras, ni palabras de paz con palos, ni el comercio que se hace con nuestros derechos. No era eso ni es eso: unas nuevas elecciones autonómicas. Y como no era eso, para mí lo más correcto hubiera sido no participar y boicotearlas. Nublada por democratismo de las urnas, nos hemos creído y asumido el discurso de que una urna siempre es democracia. Pero no lo es, y menos cuando te lo impone la metrópoli.

Pero ahora ¿que nos encontramos? Nos encontramos en el momento que las cúpulas y secretariados de aquellas que siempre nos han tachado -a las anticapitalistes- de romper la unidad, ya han hecho público que se presentan, haciendo imposible una estrategia colectiva, unitaria y popular de desacato a esta imposición del 155. ¿Como va esto? ¿Dónde está aquí la unidad? ¿Porque no lo hemos hablado juntas? ¿Porque el soberanismo desde el Alfa hasta el Omega no ha debatido que hacer, e intentar ir a una con el rechazo público a estas elecciones? ¿Nos podemos imaginar el impacto que hubiera tenido? Pero no, las hemos acatado, las hemos hecho nuestras e incluso le damos el carácter de plebiscito. Y todo responde a la estrategia processista de «la ley a la ley», de la «no confrontación». Y no es una afirmación mía. Lo es del President. El mismo Puigdemont desde el exilio, declaró que no confrontaría «legalidades», que las consecuencias hubieran sido desastrosas (y que se pensaban que pasaría si proponemos romper el Estado Español?). Y que lo mejor era tomarse las elecciones como una nueva (¿la enésima?) Oportunidad de demostrar al mundo que somos mayoría, que somos cívicas y respetuosas. Muy burro debe ser el enemigo para proponernos un escenario donde él pierda. En cambio, no acatarlas era confrontar dos legitimidades, la impuesta por el 155 y el fascismo español, y la que surge de la voluntad popular del 27 de Septiembre y del 1/3 de Octubre. Yo al menos, y pese a que las consecuencias podían ser duras para el pueblo catalán, hubiera permanecido obediente a una legitimidad y desobediente a otra. Una avalada por el ímpetu del pueblo catalán, la otra por el españolismo más rancio con el aval de Ciudadanos, PSOE y la UE, “viva España” y el “que pone en tu DNI “.

Y si nos encontramos aquí, que hacemos? En este sentido me remito un tuit de Jordi Graupera que decía «Frente común y listas propias: que los electores elijan el peso de cada matiz, y haya todas las voces en el Parlamento con turnos de palabra.». Genial. Pienso firmemente que no debemos caer de nuevo con la trampa de confundir unidad con lista unitaria. Y es que a pesar compartimos puntos de programa, no somos, ni hemos sido, ni queremos ser el mismo. La unidad sólo quizás alrededor de una cosa: desarrollar la ley de transitoriedad jurídica y fundacional de la República, o sea hacer efectiva la República e iniciar el Proceso Constituyente. Y no hay que preocuparse, que en esto siempre me encontrarán de viaje con quien haga falta. Con esto y únicamente con ello. Con cualquier otra propuesta que nos diga que ahora «hay que esperar», no me encontrara, ni a mí, y espero tal y como está el patio, que tampoco a muchos.

Podrá parecer hipócrita apelar un párrafo entero al boicot a las elecciones, y ahora proponer presentarnos. Pero no, años y años de calles nos han llevado a las instituciones. Y años y años de calles y la certeza de que no tenemos nada que perder y por eso lo queremos todo, me dan la confianza de seguir al pie de cañón en Matrix también. Al pie de cañón pero no a hacer parlamentarismo y menos autonómico, al pie de cañón con el único objetivo de dinamitar la furgoneta processista que tanto nos cuesta jubilar. Ahora y más que nunca, cualquier propuesta que no lleve como hilo conductor la ejecución de lo que ya he mencionado, en mi opinión, no debe recibir ningún apoyo anticapitalista. Y si la voluntad de unas y otras es seguir haciendo política autonomista u otros sinónimos en el marco de un parlamento elegido en unas elecciones impuestas, yo defenderé no estar, marchar de él, volver a los municipios, ciudades, pueblos, barrios, plazas y calles; donde íbamos lentos porque íbamos lejos. Y es que seguimos yendo lejos, muy lejos y la lucha es larga, muy larga, ya estamos hartas de atajos y trampas en solitario. El espíritu del 1 y el 3 de Octubre, como ya he dicho, no se puede mercadear y aquel espíritu es el que nos remite constantemente en las calles y plazas. A la organización popular y el poder popular. Al apoyo mutuo y la confianza mutua. Valores, todos y cada uno de ellos, que en contadas ocasiones he visto en ningún parlamento burgués.

* Santi Fortuny es militante de la Izquierda Independentista

http://laccent.cat/no-era-aixo-no-es-aixo/