CTRL+i: conflictos en el mundo de la gestión cultural

[Català]

Aquesta informació resulta més actual que mai, perquè tot i haver passat més de set anys, la situació de precarietat i la falta als drets laborals segueix vigent dins de ciut'art i altres empreses delk sector cultural.

Cultura Prekària

Vivim a una ciutat on el panorama artístic i cultural es considerat cada cop més una de les parts més importants del sector terciari. Tenint en compte el context barceloní i els aconteixements que aquest any es pretenen portar a terme, creiem necessari donar a conèixer sobre que estructures es construeix la cultura institucional i sobre quines bases s'està creant una Barcelona que no és més que una postal sense text.

És sorprenent com grans institucions culturals amb tant de renom, com el Macba, el CCCB, la Fundació Miró, el Guggenheim, el Ivam,... deleguin les seves tasques de visites guiades, informació i atenció al públic a empreses intermediàries que molt llunyanament reproduiran els discursos que des de les activitats i les exposicions el museu intenta trasmetre al públic.
Existeixen nombroses empreses a Barcelona, que són subcontractades per entitats i institucions culturals per realitzar tasques educatives, encara que la més críticada per les seves treballadores és sempre ciut'art. Serà per que és la que retribueix els honoraris més baixos i tracta de manera més denigrant a les seves treballadores?.

El col·lectiu ctrl+i (1) sorgeix de l'experiència comú de moltes estudiants en haver treballat per aquesta mateixa empresa de gestió cultural anomenada ciut'art. Les precàries condicions laborals que ofereix aquesta empresa, que monopolitza a nivell local la majoria dels museus de Barcelona, ens han unit més que les tasques comunes i la nostra funció dins qualsevol dels centres on hem treballat.

Estructures com la d'aquesta empresa s'extenen cada cop més dins del sector cultural de tot l'estat espanyol, arribant a un punt en el que el capital es genera no a partir de la nostra força física o capacitat de producció d'objectes, sinó a partir de "les nostres qualitats comunicatives i informatives, els nostres sabers, la nostra disposició a l'aprenetatge i la nostra facultat de llenguatge"(2).

La majoria de les treballadores venim del camp de les Humanitats i de les Ciencies Socials: llicenciades en Història, Història de l'art, Belles arts, Filología,... Quan acabem els estudis intentem trobar feina en el camp en el qual hem invertit els anys d'Universitat.

Un dels factors que propicia la nostra precarietad és la falaç informació i formació laboral que rebem en les nostres facultats: aterrem en el mercat laboral sense saber quins són els nostres drets, quins els nostres recursos per defensar-nos i quines les nostres capacitats de resistència cap a una precarització agressiva i progressiva de la nostra vida.

El que intentem, és recuperar el control de la informació sense veure'ns obligades a fer visites guiades contradictòries amb la nostra situació dins l'empresa i dins el museu, a defensar exposicions que es desmonten únicament intuint les estructures que es fomenten internament...
També volem recollir experiències personals de precarietat al sector de la cultura per poder informar d'allò que sempre queda invisible en les exposicions i no deixar que la informació sigui sempre parcial.

“La informació vol ser lliure!”

Ctrl-i Febrer 2004

---

(1) ctrl+i, aquest és el nom que vam utilizar per signar la primera carta que vam escriure en comú, denunciant aquesta situació. Es va escollir aquest nom perqué inclou la paraula control, però abreviada com al teclat de l'ordinador. També apareix la nostra apreciada "i" la qual lluïem durant la nostra estada a la empresa, doncs ens l'apropiem per aprofitar-la de veritat. Juntes, ctrl+i formen el 'comando' que en alguns programes informàtics de manipulació d'imatges i disseny, s'usa com a 'short cut' per a la inversió de la imatge. Pensem que aquesta és també la nostra tasca, invertir la informació que hem donat fins ara als Museus i centres Culturals.

(2) "Política de la inteligencia colectiva" Amador Fernández Savater, citant a Paolo Virno.(Apareguda en el Babelia, el dia 13 de Decembre del 2003).

El macba i chainworkers

de la i

Conferència de Chainworkers

1.-intencions

Ens hem sentit moralment obligades(*)a redactar aquest escrit com a resposta a la iniciativa del MACBA d'acollir propostes com les del col.lectiu ChainWorkers(**). Aquestes línies pretenen fer visible la precarietat laboral sobre la qual se sostenen moltes institucions del sector cultural.
L'existència d'aquestes estructures precàries genera contradiccions amb els discursos promoguts per aquest sector.

2.-informació

La situació en l'àmbit cultural es caracteritza per una forta jerarquització, una estructura de capes impermeables.

La capa més visible per al públic(informació, venda d'entrades, visites guiades, tasques educatives,...) es gestionada per empreses privades, intermediàries entre les treballadores i la capa interna del museu (direcció, producció,...).

La intromissió d'aquestes empreses impossibilita la comunicació entre la capa interna i l'externa, creant aquesta impermeabilitat que dificulta el bon funcionament del centre, fundació o museu.

3.-infravaloració

Quan un museu decideix privatitzar les tasques d'atenció al públic, es convoca un concurs on es presenten aquestes empreses. La selecció no es fa sota criteris de qualitat (millor servei, nivell de formació i dignitat laboral de les treballadores), sí que es tenen en compte criteris econòmics (se selecciona l'empresa amb l'oferta més barata).

A nivell pràctic, aquest fet es tradueix que la persona que està atenent quan s'arriba al museu està cobrant el sou mínim (li arriba el 35% de la quantitat que paga el museu per aquesta tasca), està treballant caps de setmana sense compensació econòmica, realitzant visites guiades amb formació mínima per part de l'empresa (compensada per un esforç personal no remunerat) i amb una retribució per visita de 2,20/2,40€ aproximadament enfront dels 60/70€ amb què es pot valorar una visita guiada.

4.-indiferència

"La història hegemònica oficial oculta les petites històries subalternes i regionals, i tota diferència tendeix a obliterar-se."

Manuel Borja-Villel: Museu, memòria i identitat, Catàleg de la col.lecci MACBA.

La pretensió del museu de donar veu a petites històries, i generar diàlegs en el seu entorn entra en conflicte des del moment en què no se sent responsable de la precarietat que genera.

5.-invertir

Si neix aquest escrit no és només per evidenciar una fràgil situació laboral, sinò també per legitimitzar la nostra tasca dins de l'estructura del museu, que, tot i ser infravalorada, esdevé indispensable.

Ens preguntem: Per què les institucions culturals construeixen, destrueixen i reconstrueixen els seus discursos, però NO són capaces de construir, destruir i reconstruir les seves pròpies estructures arcaiques?

Ctrl+i (Novembre 2003)

---

(*)Hem decidit fer ús del femení genèric donada la situació del sector: un 85% dels treballadors en l'àmbit de la gestió cultural són dones; el gènere és important per al capital.

(**) Sense els quals no hauríem pogut fer públic aquest escrit. Gràcies per col.laborar amb nosaltres.

Esta información resulta más actual que nunca, porque a pesar de haber pasado más de siete años, la situación de precariedad y la falta a los derechos laborales sigue vigente dentro de Ciut'art y otras empresas del sector cultural.

Cultura Prekària

Vivimos en una ciudad donde el panorama artístico y cultural es considerado cada vez más una de las partes más importantes del sector terciario. Teniendo en cuenta el contexto barcelonés y los acontecimientos que este año se pretenden llevar a cabo, creemos necesario dar a conocer sobre que estructuras se construye la cultura institucional y sobre qué bases se está creando una Barcelona que no es más que una postal sin texto.

Es sorprendente como grandes instituciones culturales con tanto renombre, como el Macba, el CCCB, la Fundación Miró, el Guggenheim, el Ivam,... deleguen sus tareas de visitas guiadas, información y atención al público a empresas intermediarias que muy lejanamente reproducirán los discursos que desde las actividades y las exposiciones el museo intenta transmitir al público.

Existen numerosas empresas en Barcelona, ​​que son subcontratadas por entidades e instituciones culturales para realizar tareas educativas, aunque la más criticada por sus trabajadoras es siempre Ciut'art. ¿Será por que es la que retribuye los honorarios más bajos y trata de manera más denigrante a sus trabajadoras?.

El colectivo ctrl+i (1) surge de la experiencia común de muchas estudiantes al haber trabajado por esta misma empresa de gestión cultural llamada Ciut'art. Las precarias condiciones laborales que ofrece esta empresa, que monopoliza a nivel local la mayoría de los museos de Barcelona, ​​nos han unido más que las tareas comunes y nuestra función dentro cualquiera de los centros donde hemos trabajado.

Estructuras como la de esta empresa se extienden cada vez más dentro del sector cultural de todo el estado español, llegando a un punto en el que el capital se genera no a partir de nuestra fuerza física o capacidad de producción de objetos , sino a partir de "nuestras cualidades comunicativas e informativas, nuestros saberes, nuestra disposición al aprenedizaje y nuestra facultad de lenguaje" (2).

La mayoría de las trabajadoras venimos del campo de las Humanidades y de las Ciencias Sociales: licenciadas en Historia, Historia del arte, Bellas Artes, Filología, ... Cuando acabamos los estudios intentamos encontrar trabajo en el campo en el que hemos invertido los años de Universidad.
Uno de los factores que propicia nuestra precarietad es la falaz información y formación laboral que recibimos en nuestras facultades: aterrizamos en el mercado laboral sin saber cuáles son nuestros derechos, cuáles nuestros recursos para defendernos y cuáles nuestras capacidades de resistencia hacia una precarización agresiva y progresiva de nuestra vida.

Lo que intentamos es recuperar el control de la información sin vernos obligadas a hacer visitas guiadas contradictorias con nuestra situación dentro de la empresa y dentro del museo, a defender exposiciones que se desmonta únicamente intuyendo las estructuras que se fomentan internamente...

También queremos recoger experiencias personales de precariedad en el sector de la cultura para poder informar de lo que siempre queda invisible en las exposiciones y no dejar que la información sea siempre parcial.

"La información quiere ser libre!"

Ctrl-i Febrero 2004

---

(1) ctrl+i , este es el nombre que hemos utilizar para firmar la primera carta que escribimos en común, denunciando esta situación. Se escogió este nombre porque incluye la palabra control, pero abreviada como el teclado del ordenador. También aparece nuestra apreciada "y" lo lucían durante nuestra estancia en la empresa, pues nos la apropiamos para aprovecharla de verdad. Juntas, ctrl + y forman el 'comando' que en algunos programas informáticos de manipulación de imágenes y diseño, se usa como 'short cut' para la inversión de la imagen. Pensamos que esta es también nuestra tarea, invertir la información que hemos dado hasta ahora en los Museos y centros Culturales.

(2) "Política de la inteligencia colectiva" Amador Fernández Savater, citando a Paolo Virno. (Aparecida en el Babelia, el día 13 de Diciembre del 2003).

El macba y chainworkers

to de la i

Conferencia de Chainworkers

1.-intenciones

Nos hemos sentido moralmente obligadas (*) a redactar este escrito como respuesta a la iniciativa del MACBA de acoger propuestas como las del colectivo ChainWorkers (**). Estas líneas pretenden hacer visible la precariedad laboral sobre la que se sostienen muchas instituciones del sector cultural.

La existencia de estas estructuras precarias genera contradicciones con los discursos promovidos por este sector.

2.-información

La situación en el ámbito cultural se caracteriza por una fuerte jerarquización, una estructura de capas impermeables.

La capa más visible para el público (información, venta de entradas, visitas guiadas, tareas educativas ,...) es gestionada por empresas privadas, intermediarias entre las trabajadoras y la capa interna del museo (dirección, producción,...).

La intromisión de estas empresas imposibilita la comunicación entre la capa interna y la externa, creando esta impermeabilidad que dificulta el buen funcionamiento del centro, fundación o museo.

3.-infravaloración

Cuando un museo decide privatizar las tareas de atención al público, se convoca un concurso donde se presentan estas empresas. La selección no se hace bajo criterios de calidad (mejor servicio, nivel de formación y dignidad laboral de las trabajadoras), sí se tienen en cuenta criterios económicos (se selecciona la empresa con la oferta más barata).

A nivel práctico, este hecho se traduce en que la persona que está atendiendo cuando se llega al museo está cobrando el sueldo mínimo (le llega el 35% de la cantidad que paga el museo para esta tarea), está trabajando fines de semana sin compensación económica, realizando visitas guiadas con formación mínima por parte de la empresa (compensada por un esfuerzo personal no remunerado) y con una retribución por visita de 2,20 / € 2,40 aproximadamente frente a los 60/70 € con los que se puede valorar una visita guiada.

4.-indiferencia

"La historia hegemónica oficial oculta las pequeñas historias subalternas y regionales, y toda diferencia tiende a obliterar a."

Manuel Borja-Villel: Museo, memoria e identidad, Catálogo de la colecci'on MACBA.

La pretensión del museo de dar voz a pequeñas historias, y generar diálogos en su entorno entra en conflicto desde el momento en que no se siente responsable de la precariedad que genera.

5.-invertir

Si nace este escrito no es sólo para evidenciar una frágil situación laboral, sino también para legitimizar nuestra labor dentro de la estructura del museo, que, a pesar de ser infravalorada, es indispensable.

Nos preguntamos: ¿Por qué las instituciones culturales construyen, destruyen y reconstruyen sus discursos, pero NO son capaces de construir, destruir y reconstruir sus propias estructuras arcaicas?

Ctrl+i (Noviembre 2003)

---

(*) Hemos decidido hacer uso del femenino genérico dada la situación del sector: un 85% de los trabajadores en el ámbito de la gestión cultural son mujeres, el género es importante para el capital.

(**) Sin los cuales no habríamos podido hacer público este escrito. Gracias por colaborar con nosotros.

Aquests escrits i altre informació interessant al web del col·lectiu http://www.sindominio.net/ctrl-i/index.html