Legislació antiterrorista? I per què no camps d'extermini?

[Català]

La deriva totalitarista dels poders econòmics i polítics en les societats occidentals era previsible. Contra l’esclat i la consolidació de formes d’autoorganització social emancipadora i de l’arrelament d’un bagatge polític subaltern, en molts casos fonamentat en la precarització gradual de les condicions de vida de les classes populars, la recepta de l’estat esdevé una cantarella rovellada: militaritzar el conflicte social i fer-ne invisibles les causes.

Als Països Catalans i a l’estat espanyol, el circ mediàtic i polític apel·la al concepte de violència urbana per justificar l’empresonament de manifestants. Paradoxalment, tant els governants com l’oposició institucional fan que siguin invisibles les veritables dimensions d’una violència estructural dirigida contra la majoria social. Per la precarització de les condicions de vida: impossibilitat d’accedir a l’habitatge –desnonaments, lloguers alts, hipoteques– o a la feina assalariada; augment del cost dels serveis bàsics –aigua, gas, telèfon, electricitat–; reducció i/o supressió i/o privatització dels serveis públics (educació –escoles on ja no serveixen els dinars cada dia, únic àpat de molts alumnes–, sanitat, serveis socials, transports); paranys bancaris (participacions preferencials, etc.)–; desbaratament dels mitjans d’integració d’una societat abocada a la pobresa i a l’exclusió, etc. I també per la precarització de les condicions laborals: desaparició dels convenis col·lectius i de les meses de negociació, reducció de salaris, acomiadament lliure, anul·lació pràctica de drets sindicals, etc. Són les gangues de la societat de classes.

Les autoritats se sorprenen que això que en diuen 'antisistemes' –perquè el mot 'anticapitalistes' deu tenir connotacions polítiques massa explícites– ja no siguin dos-cents, sinó dos mil. I, tot seguit, tracten tots aquells qui som al carrer de paraterroristes perillosos.

Dels continus casos d’absolució de policies amb sentència condemnatòria ferma per maltractaments i tortures, dels morts sota custòdia policíaca que s’acumulen, les amnisties fiscals, la impunitat de la màfia política (tant de l’associada directament com indirectament als aparells polítics i institucions públiques) que malgrat la successió escandalosa de robatoris de diners públics continuen rodant en llibertat, d’una desigualtat social que ha situat al llindar de la pobresa una quarta part de la societat i que en el cas de Catalunya resulta indissociable del fet que prop del 70% dels assalariats cobren menys de mil euros mensuals, de tot plegat no se’n diu violència urbana. I resulta que aquests polítics que haurien d'investigar, reconèixer, analitzar, comprendre i resoldre quines són les fonts d’aquestes expressions de violència o de lluita al carrer, ens amenacen amb anys de presó per..., per què? Per insultar, escopir, protegir-se instintivament, bolcar un contenidor? Insultar un home que afirma que no és policia secreta i que després apareix a comissaria en qualitat de secreta serà tipificat com a desacatament i resistència a l’autoritat? Ens prenen per esclaus, per imbècils?

I tot plegat en nom de què? D’aquest concepte tan poc jurídic nascut a l’Alemanya nazi dels anys 1930 anomenat 'alarma social', tan fàcilment instrumentalitzable des de qualsevol concepció totalitarista del dret jurídic i de la societat? S’aplicarà potser la legislació antiterrorista als polítics que fa anys que ens neguen el dret de manifestació?

Els fets del 29 de març es repeteixen, un cop i un altre, de fa anys: mossos –agents de carrer i membres de la Brigada Mòbil– infringint la llei del Parlament de Catalunya de l’octubre del 2008 que els obliga a anar identificats visiblement; ús d’armes il·legals (porres extensibles); llançament indiscriminat de bales de goma dirigides al cap; estomacades dins i fora de les furgonetes de transport dels detinguts (dues melses rebentades a puntades de peu, ossos fracturats a dojo, ulls petats); informes mèdics de policies ferits que, a diferència dels altres països, mai no es fan públics. Impecable, sí.

Però la cosa més greu, president Mas i conseller Puig, és curtcircuitar la marxa de centenars de milers de persones que baixaven per la plaça de Catalunya. Què pretenen, que s’han begut l’enteniment? Si volen protegir contenidors, arrenglerin els seus policies i furgonetes a les voreres, davant els aparadors, i deixin que la gent flueixi pels carrers. Perquè blocar la ronda de Sant Pere, el carrer de Fontanella i la plaça de Catalunya és completament delirant, cosa que cap mitjà periodístic no ha denunciat encara. Convertir la plaça de Catalunya en un cul d’ampolla, amb una densitat extrema de gent –amb infants i gent gran i de mobilitat reduïda– tancades per la policia i per la presència multitudinària de gent, i alhora dur a terme càrregues indiscriminades ja no és incompetència, és pur deliri. Vostès saben què són les allaus humanes fugint de les bales de goma i els gasos lacrimògens? Només la capacitat de la gent d’autogestionar l’ordre públic va evitar una tragèdia molt més gran que la dels centenars –centenars, sí– de ferits. En democràcia haurien de dimitir i ser jutjats presidents, ministres, consellers, directors d’operatius i tothom implicat en aquesta catàstrofe. La gent n’està tipa. No se n’adonen o no se’n volen adonar?

Construeixin camps d’extermini, els serà més barat. I els pagarem nosaltres, no s’amoïnin. Però no en diguin democràcia , si us plau, diguin-ne feixisme.

Gerard Horta és antropòleg.

[Castellano]

Traducción del catalán. Artículo original aparecido en Vilaweb (03.02.2012)

La deriva totalitarista de los poderes económicos y políticos en las sociedades occidentales era previsible. Ante el estallido y la consolidación de formas de autoorganización social emancipadora y ante el arraigo de un bagaje político subalterno en muchos casos causado por la precarización gradual de las condiciones de vida de las clases populares, la receta del estado resulta ser la vieja canción de la militarización del conflicto social y la invisibilización de sus causas.

En los Països Catalans y en el estado español, el circo mediático y político apela al concepto de violencia urbana para así justificar el encarcelamiento de manifestantes. Paradoxalmente, tanto los gobernantes como la oposición institucional invisibilizan las verdaderas dimensiones de una violencia estructural dirigida contra la mayoría social. Para la precarización de las condiciones de vida: imposibilidad de acceso a la vivienda –desahucios, altos alquileres, hipotecas– o incluso al trabajo asalariado; aumento del coste de los servicios básicos –agua, gas, teléfono, electricidad–; reducción y/o supresión y/o privatización de los servicios públicos educación –colegios donde ya no sirven las comidas todos los días, único plato para muchos alumnos–, sanidad, servicios sociales, transportes); trampas bancarias (participaciones preferenciales, etc.)–; desbaratamiento de los medios de integración de una sociedad abocada a la pobreza y a la exclusión, etc. Y también para la precarización de las condiciones laborales: desaparición de los convenios colectivos y de las mesas de negociación, reducción de salarios, despido libre, práctica anulación de los derechos sindicales, etc. Son los chollos de la sociedad de clases.

Las autoridades se sorprenden al ver que lo que ellos llaman “antisistemas” –será que la palabra “anticapitalistas” tiene connotaciones políticas demasiado explícitas– ya no son doscientos, sino dos mil. Y, acto seguido, nos tratan a todos los que salimos a la calle como si fuéramos peligrosos paraterroristas.

A los repetidos casos de absolución de policías con sentencia condenatoria firme por maltratos y torturas, a las muertes bajo custodia policial que se van acumulando, a las amnistías fiscales, a la impunidad de la mafia política (asociada directa o indirectamente a aparatos políticos e instituciones públicas) que, pese a la escandalosa sucesión de saqueos de fondos públicos, sigue viva y coleando, a una desigualdad social que ha situado en el umbral de la pobreza una cuarta parte de la sociedad y que, en el caso de Catalunya, resulta indisociable del hecho que cerca del 70% de los asalariados cobran menos de mil euros mensuales, a todo esto no se le llama violencia urbana. Resulta que esos políticos que tendrían que investigar, reconocer, analizar, comprender y resolver cuáles son los motivos de esas expresiones de violencia o de lucha callejera, nos amenazan con años de cárcel por... ¿por qué? ¿Por insultar, escupir, protegerse instintivamente, volcar un contenedor? ¿Insultar a alguien que afirma no ser policía secreta y que después aparece en comisaria en calidad de secreta será tipificado como desacato y resistencia a la autoridad? ¿Nos toman por esclavos? ¿Por imbéciles?

Y todo eso ¿en nombre de qué? ¿De ese concepto jurídico nacido en la Alemania nazi de los años treinta llamado “alarma social”, tan fácilmente instrumentalizable desde cualquier concepción totalitarista del derecho jurídico y de la sociedad? ¿A caso se aplicará la legislación antiterrorista a los políticos que llevan años negándonos el derecho a manifestación?

Lo que pasó el 29 de marzo viene repitiéndose desde hace años: mossos –agentes de calle y miembros de la Brigada Mòbil– incumpliendo la ley del Parlament de Catalunya de octubre de 2008 que les obliga a ir visiblemente identificados; utilización de armas ilegales (porras extensibles); lanzamiento indiscriminado de pelotas de goma dirigidas a la cabeza; palizas dentro y fuera de las furgonetas de transporte de los detenidos (dos bazos destrozados a patadas, ojos reventados y huesos fracturados a tutiplén); informes médicos de policías heridos que, a diferencia de otros países, nunca se hacen públicos. Impecable, sí.

Aunque lo más grave, president Mas y conseller Puig, es interrumpir la marcha de centenares de millares de personas que bajaban para la plaza de Catalunya. ¿Qué pretenden? ¿Se han vuelto locos? Si lo que quieren es proteger los contenedores, pongan en fila a sus policías y furgonetas en las aceras, delante los escaparates, y dejen que la gente fluya por las calles. Y es que bloquear la ronda de Sant Pere, la calle Fontanella y la plaza Catalunya es completamente delirante, acción que ningún medio periodístico ha denunciado hasta la fecha. Convertir la plaza Catalunya en una ratonera, con una extrema densidad de personas –entre las cuales había críos, ancianos y gente con movilidad reducida–, acordonada por la policía y inmovilizada por la misma muchedumbre de manifestantes, y al mismo tiempo llevar a cabo cargas indiscriminadas es ya no incompetencia, sino puro delirio. ¿Saben ustedes qué son las avalanchas humanas huyendo de las balas de goma y los gases lacrimógenos? Sólo la capacidad de la gente para autogestionar el orden público evitó una tragedia mucho mayor que la de centenares –sí, centenares– de heridos. En democracia tendrían que dimitir y ser juzgados presidentes, ministros, consellers, jefes de dispositivos y toda persona implicada en esa catástrofe. La gente está harta. ¿No se dan cuenta o es que no quieren verlo?

Construyan campos de exterminio; les saldrá más barato. Se lo pagaremos nosotros; no se preocupen. Pero no lo llamen democracia, por favor. Llámenlo fascismo.