Empleo, convivencia, cotidianidad, conflicto y prevención

[Català]

Ocupació, convivència, quotidianitat, conflicte i prevenció

“L'ocupació és un delicte perpetuat normalment per nens “pijos” que juguen a ser alternatius o be per paràsits del sistema emparats per la laxitud de la llei. Una il·legalitat que altera la quotidianitat dels veïns, crea conflictes de convivència, i que s'ha de prevenir amb tot el pes de la llei”.

Si demanéssim jugar a relacionar aquests cinc mots, probablement aquesta seria la resposta del ciutadà normal, del polític o de la immensa majoria de propietaris, llogaters de pisos i fins i tot d'habitacions. Una alteració esgarrifosa -ens dirien- del principi elemental en el que es basa la nostra democràcia: el dret a la propietat privada. Una moda molesta que cal eradicar del nostre imaginari col·lectiu pel bon funcionament del sistema.

I és ben cert. L'Ocupació és una pràctica molesta, més enllà dels inconvenients particulars per al propietari (sovint algú que es pot permetre tenir un espai buit), per la política institucional i institucionalitzadora. Perquè és una transgressió de la llei, perquè en molts casos genera controvèrsies i animadversions , però sobretot perquè en la majoria de casos és una altra manera de fer política.

És innegable que en d'altres casos l'objectiu s'allunyi de la recerca d'un bé col·lectiu i es busqui el benefici particular, més o menys legitimitat, de tenir un espai on simplement fer gresca, intentar estalviar-se un lloguer, o per poder accedir a un sostre on aixoplugar-se per necessitat.

Independentment de la legitimitat d'aquests plantejaments aquesta no ha estat ni és l'objectiu ni la trajectòria del Casal 3Voltes Rebel, sinó el d'aquesta altra manera de fer política, sovint anomenada “política contenciosa”.

En un règim democràtic consolidat, els propis canals institucionals del sistema haurien de ser suficients per poder atendre a les necessitats i demandes que des d'un espai com el 3VR es venen reivindicant des dels seus propis orígens: poder visualitzar necessitats col·lectives, un espai de debat i de projectes civils encaminats cap a la justícia i la pau social.

Desgraciadament la Institució sembla no respondre a aquests objectius, o com a mínim és incapaç de fonamentar-los amb els canals habituals. Més aviat se sent còmode i fins i tot sembla incentivar la progressiva atomització social, l'individualisme al servei de les necessitats econòmiques per la perpetuació de l'establishment: una democràcia reduïda a una mera formalitat, on els individus resten a mercè a la dictadura del Mercat. Monstre sense cara visible però amb clars beneficiaris, ens convertim amb els seus súbdits, i ens demana sacrificis pel seu benestar. Les persones al servei de la malanomenada economia, i no l'economia al servei de les persones. Quina gran quimera.

Sovint la gent que no combrega amb aquesta cosmovisió imperant és acusada d'estar instal·lades en la Cultura del NO, de la crítica fàcil, de la falta d'una alternativa real. Però precisament aquest mateix dit acusador és l'encarregat de la destrucció dels granets de sorra encaminats a l'alternativa com el 3VR. I és que desgraciadament no és pot fer política encaminada a la visualització de les necessitats col·lectives, de teixir xarxes, de crear afinitats per abordar un nou model de concebre les relacions humanes des de dins de la pròpia institució.

En èpoques de crisi, sabem que l'individualisme, ja de natural perpetuat pel sistema, s'accentua i comença a autoproliferar, ja que el veí, ja no és aquella persona més o menys amable que fa la seva vida i jo la meva, sinó que es converteix en un enemic. Perquè ens tornem més susceptibles degut a la nostra situació precària, perquè entenem que allò que té l'altre podria ser meu. O perquè com que no en té, i pot intentar apropiar-se d'allò que és meu... En definitiva, perquè ens hipersensiblitzem i percebem convertir-nos en competidors per els mateixos recursos. La conflictivitat social està servida. Llavors necessitem del pare sistema perquè vingui a resoldre els nostres problemes a través de més policia, de judicis, de demandes, d'ordenances cíviques i tota la cavalleria legal i administrativa.

Tanmateix, parant-nos a pensar, compartint els problemes i necessitats és quan ens adonem que la nostra causa no és individual sinó col·lectiva. Que les pors dels altres, les seves necessitats són les meves. Que el veí no és un enemic, sinó un aliat. Només amb aquesta tasca de compartir es pot passar de la queixa, de la visió apocalíptica o de l'acceptació de la precarietat a l'exploració col·lectiva de solucions, al reconeixement i a la vinculació.

Però desgraciadament, com no pot ser d'altra manera, aquesta tasca és vista com una ingerència i una atac per a la Institució. Perquè d'hommo homini lupus que es barallen entre ells i necessiten cedir el seu poder de fer-se mal a un tercer per no agredir-se passen a fer servir la seva força conjuntament per canviar les coses.

És per això que projectes encaminats al canvi des de la immediatesa i la proximitat però amb aquesta visió de conjunt necessiten espai a-institucionals. Espais lliures on teixir xarxes per fer front als desnonaments, a les agressions de la precaritetat social, on aprendre a arreglar-se les bicilctes, on concebre altres formes de consum, on fer volar la creativitat per explotar les pròpies potencialitats, on reconèixer's com a part d'una col·lectivitat que pot gestionar-se... espais que vagin més enllà de la llei per la prevenció contra el malestar, on es pugui gestionar el conflicte amb la convivència, on es pugui dur a terme la quotidianitat de manera autèntica. Espais ocuptats i lliures com el Casal 3Voltes Rebel.

Dilluns 26 de setembre a les 8:30, al carrer Argullós, 108, (Metro Via Júlia, L4) esmorzar solidari en defensa del Casal 3 Voltes Rebel i dels espais veïnals autogestionats.

Marçal Baig, mediador.

[Castellano]

"La ocupación es un delito perpetuado normalmente para niños" pijos "que juegan a ser alternativos o bien por parásitos del sistema amparados por la laxitud de la ley. Una ilegalidad que altera la cotidianidad de los vecinos, crea conflictos de convivencia, y que se debe prevenir con todo el peso de la ley ".

Si pidiéramos jugar en relacionar estos cinco palabras, probablemente esta sería la respuesta del ciudadano normal, del político o de la inmensa mayoría de propietarios, inquilinos de pisos e incluso de habitaciones. Una alteración escalofriante -nos dirían- al principio elemental en el que se basa nuestra democracia: el derecho a la propiedad privada. Una moda molesta que hay que erradicar de nuestro imaginario colectivo por el buen funcionamiento del sistema.

Y es cierto. La Ocupación es una práctica molesta, más allá de los inconvenientes particulares para el propietario (a menudo alguien que se puede permitir tener un espacio vacío), por la política institucional e institucionalizador. Porque es una transgresión de la ley, porque en muchos casos genera controversias y animadversiones, pero sobre todo porque en la mayoría de casos es otra forma de hacer política.

Es innegable que en otros casos el objetivo se aleje de la investigación de un bien colectivo y se busque el beneficio particular, más o menos legitimidad, de tener un espacio donde simplemente hacer fiesta, intentar ahorrarse un alquiler, o para poder acceder a un techo donde guarecerse por necesidad.

Independientemente de la legitimidad de estos planteamientos ésta no ha sido ni es el objetivo ni la trayectoria del Casal 3Voltes Rebelde, sino el de esta otra manera de hacer política, a menudo llamada "Política contenciosa".

En un régimen democrático consolidado, los propios canales institucionales del sistema deberían ser suficientes para poder atender a las necesidades y demandas que desde un espacio como el 3VR se venden reivindicando desde sus propios orígenes: poder visualizar necesidades colectivas, un espacio de debate y de proyectos civiles encaminados hacia la justicia y la paz social.

Desgraciadamente la Institución parece no responder a estos objetivos, o al menos es incapaz de fundamentar con los canales habituales. Más bien se siente cómodo e incluso parece incentivar la progresiva atomización social, el individualismo al servicio de las necesidades económicas para la perpetuación del establishment: una democracia reducida a una mera formalidad, donde los individuos quedan a merced a la dictadura del Mercado. Monstruo sin rostro visible pero con claros beneficiarios, nos convertimos con sus súbditos, y nos pide sacrificios por su bienestar. Las personas al servicio de la mal-llamada economía, y no la economía al servicio de las personas. Qué gran quimera.

A menudo la gente que no comulga con esta cosmovisión imperante es acusada de estar instaladas en la Cultura del NO, de la crítica fácil, de la falta de una alternativa real. Pero precisamente este mismo dedo acusador es el encargado de la destrucción de los granos de arena encaminados a la alternativa, como el 3VR. Y es que desgraciadamente no se puede hacer política encaminada a la visualización de las necesidades colectivas, de tejer redes, de crear afinidades para abordar un nuevo modelo de concebir las relaciones humanas desde dentro de la propia institución.

En épocas de crisis, sabemos que el individualismo, ya de natural perpetuado por el sistema, se acentúa y comienza a autoproliferar, ya que el vecino, ya no es aquella persona más o menos amable que hace su vida y yo la mía, sino que se convierte en un enemigo. Porque nos volvemos más susceptibles debido a nuestra situación precaria, porque entendemos que lo que tiene el otro podría ser mío. O porque como que no tiene, y puede intentar apropiarse de lo mío... En definitiva, porque nos hipersensiblizamos y percibimos convertirnos en competidores por los mismos recursos. La conflictividad social está servida. Entonces necesitamos del padre sistema para que venga a resolver los nuestros problemas a través de más policía, de juicios, de demandas, de ordenanzas cívicas y toda la caballería legal y administrativa.

Sin embargo, parándose a pensar, compartiendo los problemas y necesidades es cuando nos damos cuenta de que nuestra causa no es individual sino colectiva. Que los miedos de los demás, sus necesidades son las mías. Que el vecino no es un enemigo, sino un aliado. Sólo con esta tarea de compartir se puede pasar de la queja, de la visión apocalíptica o de la aceptación de la precariedad en la exploración colectiva de soluciones, al reconocimiento ya la vinculación.

Pero desgraciadamente, como no puede ser de otra manera, esta tarea es vista como una injerencia y una ataque para la Institución. Porque de Homma homini lupus que se pelean entre ellos y necesitan ceder el su poder de hacerse daño a un tercero para no agredirse pasan a hacer utilizar su fuerza conjunta para cambiar las cosas.

Es por ello que proyectos encaminados al cambio desde la inmediatez y la proximidad pero con esta visión de conjunto necesitan espacio a-institucionales. Espacios libres donde tejer redes para hacer frente a desahucios, a las agresiones de la precariedad social, donde aprender a arreglarse las bicicletas, donde concebir otras formas de consumo, donde hacer volar la creatividad para explotar las propias potencialidades, donde reconocerse como parte de una colectividad que puede gestionarse... espacios que vayan más allá de la ley para la prevención contra el malestar, donde se pueda gestionar el conflicto con la convivencia, donde se pueda llevar a cabo la cotidianidad de manera auténtica. Espacios ocupados y libres como el Casal 3Voltes Rebelde.

Marçal Baig, mediador.