Siguin Benvinguts al Gran Circ...

[Català]

Així ho va deixar Franco. Després d’una dictadura de quaranta anys que va aixafar per la força qualsevol intent de canvi social, es va assegurar que els que manaven aleshores, la banca i la patronal seguissin al seu lloc. Als últims anys de la dictadura i als primers de la democràcia es va veure un nou moviment obrer les lluites del qual anaven encaminades a aconseguir millors sous i condicions de treball. L’absència de sindicats cap als finals dels 70 va permetre que els obrers s’autoorganitzessin des de la base sense haver de respondre davant res ni davant ningú més que davant d’ells mateixos.

La tasca de la democràcia va ser i és aniquilar qualsevol canvi social, és a dir, qualsevol canvi que impedeixi que uns pocs puguin seguir manant sobre molts.

Els partits de dreta deien ser de centre i els de esquerres (PCE, i PSOE), així com els seus sindicats, es van dedicar a guanyar influència en les files potencialment perilloses per al règim i anul·lar qualsevol moviment de base.

Es van començar a concedir als treballadors petites engrunes del pastís, ajudes socials, sanitat i educació accessible per a l’obrer, i tot això acompanyat d’una bona dosi de propaganda. Ens van vendre la il·lusió d’una falsa llibertat: votar. La repressió va ser més subtil, més encoberta. D’una banda podíem fer el que volguéssim, però això sí, mentre no atemptés contra la pau social, la qual va ser pactada per partits i sindicats per tal de salvar els seus propis interessos. Ens van vendre la il·lusió que els rics decidien per igual que els pobres. Van deixar d’existir els obrers, ningú volia ser pobre. Tothom deia ser un ciutadà de classe mitjana.

Ens acostumem a no veure més enllà de les reixes, ens acostumem a veure aquesta situació com l’única possible i la millor, a deixar les nostres decisions i vides en mans d’uns pocs, ens van comprar, ens van educar per ser obedients. Ens van fer dependre d’ells. Ens acostumem a no veure més opció que la de ficar un sobre en una urna.

A partir dels anys 90 quan ja havíem oblidat tot el nostre passat, contra el que lluitàvem, van començar a racionar encara més les engrunes: contractes precaris, ETTS, privatització de serveis públics… La nostra amnèsia col·lectiva no va saber fer front al que passava. Només anàvem a la vaga si els CCOO i UGT convocaven, és clar una vaga legal i una negociació que va quedar en no res. Era lògic, ens la van colar perquè ens van fer oblidar, ens oblidem que aquests sindicats són funcionaris de la patronal i del govern i que l’única cosa que fan és fernos delegar en ells nostra capacitat de decidir els nostres actes. Quina pressió pot fer una vaga d’un dia i negociada prèviament? Cap. És una falsa il·lusió: es respecten els serveis mínims i es dialoga amb els poderosos. Ens fan creure que podem parlar amb ells en igualtat de condicions, això és mentida.

Dialogar amb aquell qui t’apunta amb una pistola no és diàleg, no s’està en igualtat de condicions. És sotmetre’s.

Actualment, han de retallar. Llistes interminables a la cua del metge, CAP’s i urgències tancats, ERE’S, retallades de sou, jubilació als 67, privatització de serveis públics, desnonaments i tot el que queda per venir: estem pagant la crisi, que no és més que la seva avaricia, una altra oportunitat més per poder seguir exprimint-nos millor. És normal, retallen on no els dol. Un empresari evitarà baixar-se el sou costi el que costi i un banquer blindarà el seu contracte i augmentarà la seva indemnització. Això es diu capitalisme. Aquest sistema està muntat basant-se en la desigualtat, un petit grup mana i una gran massa és explotada.

Arriben temps d’eleccions, arriba el temps de la falsa il·lusió que ens ofereix la democràcia. Si des dels anys 80 no ha governat més que el PSOE i el PP i damunt han blindat la llei electoral, algú es creu que va a guanyar un altre partit més “inclusiu i honest”?i encara que així fos, realment podria canviar molt?i encara que la democràcia la féssim més participativa o de base? què canviaria si seguim votant i delegant la nostra vida? què canviaria si les majories imposen a les minories? Si aquest sistema està muntat perquè uns manin i uns altres obeeixin, els que manen es van assegurar que els de a baix obeeixin i per a això faran el que calgui. El que anomenem Estat és l’estructura que fan servir per exercir el seu poder, ens imposen les lleis que ells decideixen, ens bombardegen amb la seva propaganda que ens ofereix la manera de vida que ells volen que tinguem, ens eduquen des que naixem i ens fan creure que som lliures. I si no ens ho creiem ja s’encarregarà la policia, la presó i l’exèrcit d’ensenyar-nos-ho.

Ens han esborrat tant la memòria que com a molt podem imaginar un petit canvi en l’estructura, imaginant-nos una democràcia més justa o un partit més honest però sense arribar al fons del problema..

Mentre existeixi el poder, plasmat actualment en aquest sistema, seguirà havent-hi jerarquia i per tant desigualtat, mentre seguim delegant les nostres voluntats i la nostra vida, seguirà havent-hi desigualtat; mentre no tirem a baix aquesta estructura, aquest sistema de valors i aquest sistema econòmic mai serem lliures.

Veiem els cartells als carrers dels partits, les paradetes als barris amb els seus globus, les seves cares a la tele, tots ben plantats, ens prometen la lluna. Que parin ja. El que diuen no s’ho creuen ni ells, no els volem més.

En aquests últims mesos l’autoorganització per fer front a aquest malestar general s’ha vist reflexada als carrers, a les places, als llocs de treball, etc. Intentant trobar múltiples respostes de mil maneres diferents. S’han creat assemblees, s’han dut a terme accions apuntant als causants de la misèria, s’han impulsat vagues on ha esclatat tota la indignació, tota la ràbia.

Ens adonem que les coses així no funcionen. No pot ser lògic que ens facin fora de casa per no pagar un lloguer i s’ho quedi el banc per vendre-ho a una altra família que tampoc ho podrà pagar, no pot ser normal que retallin el salari o ens acomiadin de la feina mentre la junta executiva viu amb tota sèrie de comoditats, no és lògic que cada 4 anys votem a un polític perquè decideixi per nosaltres en tots els aspectes de les nostres vides i decideixi aplicar una reforma laboral sense que puguem decidir aturar-la. Que se’ns emportin a l’Audiència Nacional per intentar bloquejar un Parlament on s’estan decidint coses que ens afecten.

Hi ha alguna cosa que no funciona, que no és lògica. Potser el que no és lògic és que existeixin empresaris, que existeixin bancs. Potser el problema és que demanem a aquells qui ens trepitgen, en comptes d’enderrocar-los, que ens veiem incapacitats de dirigir les nostres pròpies vides. Parlem de drets que els amos ens concedeixen o no, en comptes de les necessitats vitals que hem de posseir.

La llibertat no es demana, es pren.

La llibertat es pren mitjançant l’autoorganització. Hem començat a funcionar al marge de les institucions que representen l’Estat, sense intermediaris, fent patent que no ens representen ni els necessitem.Estem començant a generar xarxes de suport mutu als barris, si alguna té un problema al barri amb la banca, la feina, redades d’immigrants, desnonaments o desallotjaments executats per la policia, etc…totes el tenim.Ens organitzem nosaltres mateixes i no deixem que decideixin per nosaltres; responem col•lectivament a les agressions per part del poder, aquells qui exerceixen la violència quotidiana contra nosaltres i la legitima amb la fal•làcia del “bé comú”. Les retallades no són pel “bé comú”, retallen on no els hi fa mal; ells no perden res, nosaltres ho perdem tot . Per això, només ens falta perdre la por del tot.

No votarem, perquè votar és delegar la nostra voluntat cap a ells, tant si el vot va a algun partit com si és nul o en blanc; és necessitar-los una vegada més, perquè no volem que s’aprofitin de nosaltres, perquè no alimentarem la màquina que ens aixafa, perquè no legitimarem l’engranatge democràtic.

Ens autoorganitzarem d’igual a igual, sense delegar, lluitant contra el que ens oprimeix, dialogant entre nosaltres, construint el camí per poder ser lliures i així anar creant el món que volem cadascuna de nosaltres.

Es fa camí al caminar.

Contra les retallades, contra la banca, contra la patronal, contra els polítics, contra la democràcia..

Per l’autoorganització, per la solidaritat, per l’acció directa, per nosaltres mateixes.

Per que la única elecció que de veritat importa és decidir entre resignar-se o rebelar-se

LA LLIBERTAT POT SER REAL JA.

Per tot això, convoquem a una jornada de reflexió i acció el dia 19 de Novembre a partir de les 11 del matí a Plaç Catalunya.

20-Ningú ens representa

www.20Ninguensrepresenta.wordpress.com

[Castellano]

Así lo dejó Franco. Después de una dictadura de cuarenta años que aplastó por la fuerza cualquier intento de cambio social, se aseguró que los que mandaban entonces, la banca y la patronal siguieran en su lugar. En los últimos años de la dictadura y los primeros de la democracia se vio un nuevo movimiento obrero las luchas del cual iban encaminadas a conseguir mejores sueldos y condiciones de trabajo. La ausencia de sindicatos hacia los finales de los 70 permitió que los obreros se autoorganizan desde la base sin tener que responder ante nada ni ante nadie más que ante ellos mismos.

La tarea de la democracia fue y es aniquilar cualquier cambio social, es decir, cualquier cambio que impida que unos pocos puedan seguir mandando sobre muchos.

Los partidos de derecha decían ser de centro y los de izquierdas (PCE, y PSOE), así como sus sindicatos, se dedicaron a ganar influencia en las filas potencialmente peligrosas para el régimen y anular cualquier movimiento de base.

Se empezaron a conceder a los trabajadores pequeñas migajas del pastel, ayudas sociales, sanidad y educación accesible para el obrero, y todo ello acompañado de una buena dosis de propaganda. Nos vendieron la ilusión de una falsa libertad: votar. La represión fue más sutil, más encubierta. Por un lado podíamos hacer lo que quisiéramos, pero eso sí, mientras no atentara contra la paz social, la cual fue pactada por partidos y sindicatos para salvar sus propios intereses. Nos vendieron la ilusión de que los ricos decidían por igual que los pobres. Dejaron de existir los obreros, nadie quería ser pobre. Todo el mundo decía ser un ciudadano de clase media.

Nos acostumbramos a no ver más allá de las rejas, nos acostumbramos a ver esta situación como la única posible y la mejor, a dejar nuestras decisiones y vidas en manos de unos pocos, nos compraron, nos educaron para ser obedientes. Nos hicieron depender de ellos. Nos acostumbramos a no ver más opción que la de meter un sobre en una urna.

A partir de los años 90 cuando ya habíamos olvidado todo nuestro pasado, contra lo que luchábamos, comenzaron a racionar aún más las migajas: contratos precarios, ETTS, privatización de servicios públicos... Nuestra amnesia colectiva no supo hacer frente a lo que pasaba. Sólo íbamos a la huelga si CCOO y UGT convocaban, claro una huelga legal y una negociación que quedó en nada. Era lógico, nos la colaron porque nos hicieron olvidar, nos olvidamos que estos sindicatos son funcionarios de la patronal y del gobierno y que lo único que hacen es hacernos delegar en ellos nuestra capacidad de decidir nuestros actos. ¿Qué presión puede hacer una huelga de un día y negociada previamente? Ninguna. Es una falsa ilusión: se respetan los servicios mínimos y se dialoga con los poderosos. Nos hacen creer que podemos hablar con ellos en igualdad de condiciones, esto es mentira.

Dialogar con quien te apunta con una pistola no es diálogo, no se está en igualdad de condiciones. Es someterse.

Actualmente, deben recortar. Listas interminables en la cola del médico, CAP y urgencias cerrados, ERE'S, recortes de sueldo, jubilación a los 67, privatización de servicios públicos, desahucios y todo lo que queda por venir: estamos pagando la crisis, que no es más que su avaricia , otra oportunidad más para poder seguir exprimiendonos mejor. Es normal, recortan donde no les duele. Un empresario evitará bajarse el sueldo a toda costa y un banquero blindará su contrato y aumentará su indemnización. Esto se llama capitalismo. Este sistema está montado en base a la desigualdad, un pequeño grupo manda y una gran masa es explotada.

Llegan tiempos de elecciones, llega el tiempo de la falsa ilusión que nos ofrece la democracia. Si desde los años 80 no ha gobernado más que el PSOE y el PP y encima han blindado la ley electoral, ¿alguien se cree que va a ganar otro partido más "inclusivo y honesto"? Y aunque así fuera, ¿realmente podría cambiar algo? Y aunque la democracia la hiciéramos más participativa o de base, ¿qué cambiaría si seguimos votando y delegando nuestra vida? ¿Qué cambiaría si las mayorías imponen a las minorías? Si este sistema está montado para que unos manden y otros obedezcan, los que mandan se aseguraron que los de abajo obedezcan y para ello harán lo que sea necesario. Lo que llamamos Estado es la estructura que utilizan para ejercer su poder, nos imponen las leyes que ellos deciden, nos bombardean con su propaganda que nos ofrece el modo de vida que ellos quieren que tengamos, nos educan desde que nacemos y nos hacen creer que somos libres. Y si no nos lo creemos ya se encargará la policía, la cárcel y el ejército de enseñarnos esto.

Nos han borrado tanto la memoria que como mucho podemos imaginar un pequeño cambio en la estructura, imaginándonos una democracia más justa o un partido más honesto pero sin llegar al fondo del problema.

Mientras exista el poder, plasmado actualmente en este sistema, seguirá habiendo jerarquía y por lo tanto desigualdad, mientras sigamos delegando nuestras voluntades y nuestras vidas, seguirá habiendo desigualdad, mientras no tiremos abajo esta estructura, este sistema de valores y este sistema económico nunca seremos libres.

Vemos los carteles en las calles de los partidos, las paradas en los barrios con sus globos, sus caras en la tele, todos bien plantados, nos prometen la luna. Que paren ya. Lo que dicen no se lo creen ni ellos, no los queremos más.

En estos últimos meses la autoorganización para hacer frente a este malestar general se ha visto reflejada en las calles, en las plazas, los lugares de trabajo, etc. Intentando encontrar múltiples respuestas de mil maneras diferentes. Se han creado asambleas, han llevado a cabo acciones apuntando a los causantes de la miseria, se han impulsado huelgas donde ha estallado toda la indignación, toda la rabia.

Nos damos cuenta de que las cosas así no funcionan. No puede ser lógico que nos echen de casa por no pagar un alquiler y se lo quede el banco para venderlo a otra familia que tampoco lo podrá pagar, no puede ser normal que recorten el salario o nos despidan del trabajo mientras la junta ejecutiva vive con toda serie de comodidades, no es lógico que cada 4 años votemos a un político para que decida por nosotros en todos los aspectos de nuestras vidas y decida aplicar una reforma laboral sin que podamos decidir detenerla. Que nos lleven a la Audiencia Nacional para intentar bloquear un Parlamento donde están decidiendo cosas que nos afectan.

Hay algo que no funciona, que no es lógico. Quizás lo que no es lógico es que existan empresarios, que existan bancos. Quizás el problema es que pedimos a quienes nos pisan, en vez de derribarlos, que nos vemos incapacitados para dirigir nuestras propias vidas. Hablamos de derechos que los dueños nos conceden o no, en vez de las necesidades vitales que debemos poseer.

La libertad no se pide, se toma.

La libertad se toma mediante la autoorganización. Hemos empezado a funcionar al margen de las instituciones que representan al Estado, sin intermediarios, haciendo patente que no nos representan ni los necesitamos. Estamos empezando a generar redes de apoyo mutuo en los barrios, si alguna tiene un problema en el barrio con la banca, el trabajo, redadas de inmigrantes, desahucios o desalojos ejecutados por la policía, etc ... todas los tenemos. Nos organizamos nosotras mismas y no dejamos que decidan por nosotras; respondemos colectivamente a las agresiones por parte del poder, los que ejercen la violencia cotidiana contra nosotros y la legitima con la falacia del "bien común". Los recortes no son por el "bien común", recortan donde no les duele, ellos no pierden nada, nosotros lo perdemos todo. Por ello, sólo nos falta perder el miedo del todo.

No votaremos, porque votar es delegar nuestra voluntad hacia ellos, tanto si el voto a algún partido como si es nulo o en blanco, es necesitarlos una vez más, Porque no queremos que se aprovechen de nosotros, porque no alimentaremos la máquina que nos aplasta, porque no legitimaremos el engranaje democrático.

Nos autoorganizamos de igual a igual, sin delegar, luchando contra lo que nos oprime, dialogando entre nosotros, construyendo el camino para poder ser libres y así ir creando el mundo que queremos cada una de nosotras.

Se hace camino al andar.

Contra los recortes, contra la banca, contra la patronal, contra los políticos, contra la democracia.

Por la autoorganización, por la solidaridad, por la acción directa, por nosotras mismas.

Porque que la única elección que de verdad importa es decidir entre resignarse o rebelarse.

LA LIBERTAD PUEDE SER REAL YA.

Por todo ello, convocamos a una jornada de reflexión y acción el día 19 de Noviembre a partir de las 11 de la mañana en Plaza Catalunya.

20-Nadie nos representa

www.20Ninguensrepresenta.wordpress.com